L'Arnau i el Francesc 20. Les males pintes de la nit barcelonina

Les males pintes de la nit barcelonina

-Quin rotllo! -va opinar ara el Raven, cridant com un desesperat per fer-se sentir per sobre del ritme llatí que sonava.
Tota la nit, o el que portaven d'ella, perquè total eren les dues, havia estat igual. Amb salsa, rumbes o canciones del verano, les típiques que acostumava a ballar la gent "normal". Però és clar que l'Arnau i els seus amics no ho eren pas, de "normals", o sí, però fos com fos els nois no estaven gaudint gens d'aquella vetllada. L'únic, potser, era el Francesc, que ha part de ballar-ho tot, com sempre, es passava la nit contemplant de forma no massa dissimulada totes les noies que tenia en un perímetre força extens. Totes!
-Ei, tius, i si marxem ja? -va proposar el Marc, amb grans probabilitats de convèncer els seus amics-. M'estic agobiant.
-Sí, i jo també -va reconèixer el Pep-. Això és una tocada d'ous.
Els va costar ben poc marxar d'allà, fins i tot al Francesc, que en veure el seu poc èxit que, sincerament, era el seu poc èxit de sempre, va donar per acabada la temporada de caça.
-Quina decepció, eh? -va dir l'Arnau, sortint per la porta del local-. Hauríem de buscar algun altre lloc per anar de festa, perquè sempre acabem venint aquí i al final ens ratllem tots
-Vaya, tienes razón, Arnau -va seguir el Sánchez, fent-li costat-. Es la última vez que vengo.
Van tornar a pujar per la Rambla, però aquesta, a quarts de tres de la matinada tenia un aspecte ben diferent al que feia unes hores els havia mostrat. Ara no era tan agradable com abans. S'havia transformat en un escenari desert i hostil, on cada passa que es feia, s'havia efectuar amb alerta i precaució, sobretot perquè l'escassa gent que quedava encara a aquelles hores feia una pinta perillosa, com de macarra de pel·lícula. No obstant, els nostres amics eren sis, i tots nois, i ben poca cosa els podia passar. Si els intentaven atracar només calia demostrar una mica de força de grup per dissuadir l'estúpid criminal que gosés robar a ells, i prou. Bé, si els intentava violar un grup de noies, ja s'ho pensarien més.
Però de darrere d'un d'aquells quioscos on de dia venen ocells i tortugues, va aparèixer una ombra que, ràpidament, es va palplantar uns metres davant seu. A causa de la poca llum cap dels sis joves podia endevinar de qui es tractava, així que van ser valents i van seguir caminant, acostant-se cada cop més a aquella misteriosa silueta.
En ser a escassos metres de la figura es van aturar, observant-la amb atenció i temeritat. Estava clar que era una silueta humana, potser una mica austrolopiteca a causa de la poca erecció d'aquell cos. No es movia ni emetia cap so estrany, per tant, perquè havien de tenir-li por?
-Eh, vozaltrus! -va fer de cop i volta, sorprenent l'Arnau i els seus amics.
Si van apropar uns centímetres més, intentant endevinar qui era aquell ésser enigmàtic. La llum d'una farola propera els va permetre visualitzar l'exemplar humà sense massa detalls. Un home gran, tapat amb una espècie de sac de patates sota el qual només deixava veure un gros nas vermellós i un bigoti blanc, els barrava el pas.
-Què vol aquest paio? -va preguntar el Francesc als seus amics, ensumant-se algun parany.
-Zóc er Mario, er camell més famozu de les Rambles -els va explicar, complicant amb la seva particular pronunciació la comprensió dels oients-. Voleu un pocu de xocolata?
Els nois es van mirar amb cara de: "Joder, tinc son, estic ratllat i ara em surt el tiu aquest que em vol donar xocolata. Ara! A les tres de la nit!". Si passar d'algú estigués penat, a tots sis els hagués caigut cadena perpètua, perquè just després d'haver pensat això i haver decidit que el millor era arribar a casa com més aviat millor, van reemprendre la seva llarga caminada Rambla amunt. Però el Mario no es va donar per vençut tan fàcilment i va decidir intentar-ho de nou. Va córrer darrere seu i va tornar a tallar-los el pas.
-I unos porros? -els va oferir aquest cop-. No us viene de gust flipar un ratillo? Fem unos flys?
El Pep, a qui feia estona que els ulls se li començaven a tancar, va optar per la via més ràpida per acabar amb aquell malentès. Ells no eren uns penjats i no estaven interessats en cap tipus de droga.
-Mira, mamarratxu! -va començar per intimidar-lo-. Si t'has cregut que som uns drogates com tu, vas molt equivocat! No volem comprar cap de les teves merdes.
El Mario semblava haver-ho entès. Es va retirar a un costat, pensatiu i en silenci, mentre tota la colla va seguir la seva marxa. Semblaven haver vençut la batalla, però per al Mario, la guerra encara no havia acabat. Se'ls mirava mentre els nois caminaven carrer amunt, xerrant i rient alegrement de les seves coses. El Mario va somriure il·luminat per alguna de les seves maquiavèliques idees i va tornar a córrer cap als sis joves que ja l'havien oblidat.
-Muchachus, muchachus! -cridava perquè el sentissin-. Tengu una oferta que no podreis rechazar!
Els nois van adonar-se que aquell petit boig els estava perseguint a tota velocitat i van apressar-se a fugir. Però estaven cansats i duien sabates que els feien mal als peus, mentre que el perseguidor semblava un follet del bosc, saltant i corrent com si s'hagués trastocat. Volguessin o no, aviat serien presa d'aquell estrany personatge de la fauna barcelonina.
-Què passa avui? -va somicar el Raven, respirant com podia i afanyant-se a no sortir d'aquella espècie de pelotón-. És el dia dels bojos?
-Muchachus, muchachus!! -feia una veu cada cop més propera.
-Prou! -va decidir el Pep, aturant-se en sec i fent parar als seus amics-. Ja n'estic fins als ous. Fotem-li una pallissa a aquest cabrón.
Els altres no ho tenien gens clar. La violència no era la solució a aquell problema, però estava clar que seguir fugint no els serviria de res, només per tenir els peus escaldats l'endemà. En veure que tot el grup s'aturava, el Mario també ho va fer. Tornaven a ser en la mateixa situació d'abans, una situació desagradable i agressiva per a ambdós bàndols.
-Què vols ara? -va preguntar l'Enric, tot seriós.
-Tengu una coza que us gustarà -va vaticinar el traficant, posant una de les mans a l'interior d'aquella mena de sac-. Ya lu vereis.
Els amics es van acollonir en veure que aquell home, segurament un delinqüent ja fitxat per la policia, s'introduïa la mà en una butxaca interior. Els tòpics cinematogràfics que els servien d'exemple els feien pensar que d'allà dins l'home en podia treure una arma, probablement una pistola o qualsevol arma de foc.
-Tranquilo, tio, tranquilo -va demanar el Sánchez, fent un pas enrere o simplement preparant-se per sortir corrent si les coses es posaven lletges-. Que nosotros no te hemos echo nada.
-Ja, ja, ja, ja!!! -va riure fortament el Mario, sense por a despertar els veïns-. Ahora me teniu por, eh? Penzava que erais més valients!
Aquells segons es van fer eterns per a tots sis amics, i fins que el Mario no va treure de dins del seu sac el que els volia mostrar, no van tornar a respirar tranquils. Era una capseta prima i quadrada que amagava en el seu interior algun valuós tresor que de seguida, un rere l'altre, van anar comprant-li a aquell desconegut que fins llavors havien estat evitant a tota costa.
-Veis, com us gusta! -va sentenciar el traficant Mario.