L'Arnau i el Francesc 35. El primer petó-petó

35. El primer petó-petó

-Ens ho hem passat molt bé -van assegurar les noies tot sortint del bar i rient d'una manera que delatava que l'alcohol les havia aconseguit afectar.
-Nosaltres també, precioses -va dir el Francesc per quedar bé amb les mosses, mentre els aguantava la porta de la sortida.
En realitat, el Francesc no s'ho havia passat tan bé com predicava. Tota la nit parlant de l'Arnau i les seves batalletes i d'ell pràcticament no se n'havia dit res. Però, és clar, havien estat elles les que havien volgut parlat del seu amic, i per veure-les riure les gràcies, el Francesc havia acceptat aquell tema de conversa i, fins i tot, havia participat com qui més a posar-hi cullerada. Estava clar que l'interès de les noies per l'Arnau era molt més alt que per a l'altre noi, però mentre fossin dos i dos, alguna de les mosses hauria de ser per a ell.
Van reprendre el camí cap a llurs cases, tornant al tema principal d'aquella nit. L'Arnau començava a sentir-se bé envoltat de tants comentaris sobre la seva persona, i tots semblaven agradar a les dues noies.
Però de sobte, al Francesc se li van obrir les portes del cel.
-Quin amic més simpàtic que tens -va dir-li per fi la Verònica, que feia estona que no li dirigia la paraula-. M'acompanyes fins a casa, Francesc?
La pregunta va ser directa, la resposta no va acabar d'arribar mai.
La Soraya va agafar de la mà a l'Arnau davant l'atònita mirada del noi. Semblava que per fi les parelles s'havien format tal i com desitjava el Francesc. Ara només calia comprovar si la compatibilitat els ajudaria en aquella nova relació.
-Doncs l'Arnau m'acompanyarà a mi -va anunciar la Soraya, prement-li fort la mà i apropant-se'l.
El Francesc tenia pressa per quedar-se sol amb la seva nova parella, o amb qui li agradaria que arribés a ser-ho i va desitjar bona nit a l'Arnau i a la Soraya, quedant per l'endemà al lloc de sempre, al Burger King.
L'Arnau va veure com el seu amic marxava content carrer avall, tot i que, a ell la seva acompanyant no li donava la mà. En canvi, ell havia tingut la sort, o la desgràcia, perquè no oblidem que al noi li seguia agradant la Cristina, d'estar amb una noia afectuosa, que per res li deixava anar la mà que tant fortament li premia.
-Anem? -va proposar la noia, mirant-se'l amb cara melosa i tendra, com per fer-se'l seu de seguida.
El xicot va assentir i va mirar enrere com el Francesc s'allunyava. Ara si que estava sol amb una noia. Havia aconseguit el que s'havia proposat en agafar la feina però, malgrat tot, a ell li agradava la Cristina. N'estava enamorat, de la Deessa de les Hamburgueses.
Van caminar lentament pel carrer. En quedar-se sols el gel que abans la Verònica i el Francesc havien trencat tornava a mostrar-se com una impenetrable barrera que els impedia expressar-se obertament. El silenci els acompanyava en el seu retorn a casa aquella càlida nit de juliol.
-Arnau! -va pronunciar de forma tendre la dolça veu de la Soraya, demanant atenció, mentre la seva mà premia més fort que mai la del noi-. Gràcies per acompanyar-me a la meva casa.
-De res, dona, de res -va respondre ell, traient importància a l'assumpte.
Semblava que aquella petita confessió havia aconseguit esquerdar una mica la distància que els separava. A partir d'aquell moment, els dos van tornar a parlar com abans, rient i explicant-se coses de les seves vides. A mesura que l'estona passava, l'Arnau anava notant alguna cosa. L'interès per aquella noia li augmentava a poc a poc. Començava a agradar-li estar amb ella i parlar-hi, saber més coses d'aquella joveneta. Ara també ell li agafava amb força la mà, demostrant que començava a sentir alguna cosa per ella.
-Que estudies? -va preguntar l'Arnau a la seva amiga, tot esperant en un semàfor en vermell.
-Sí. El curs que ve començaré psicologia -va respondre ella il·lusionada-. I tu?
-Jo també començaré la carrera el proper curs.
-I què estudiaràs?
-Empresarials -va contestar tímidament, creient que la noia li retrauria alguna cosa al respecte.
-De veritat? Està molt bé! -va fer la Soraya, animant-lo-. Així que tenim que ser del mateix any, no?
-No crec -va confessar l'Arnau-. Jo vaig repetir segon de batxillerat. Aquest any hauria de començar segon de carrera si tot hagués anat bé.
-Ah! Doncs així ets un any més gran que jo -va seguir la noia, després de fer els càlculs apropiats-. Jo no he repetit mai cap curs.
S'apropaven ja a casa de la Soraya, tot i que l'Arnau en desconeixia la localització. La resta del trajecte es va anar animant progressivament. La conversa mostrava comentaris i preguntes més atrevits i personals cada cop fins que la caminada va arribar a la seva fi i els dos joves es van trobar a la porta de l'edifici on ella vivia. Era un bloc de pisos fet de feia poc, ben conservat i pintat, amb l'escala il·luminada i tot. Els dos es van aturar davant d'ella, mirant-se als ulls i somrient-se, ara si que sense saber que dir.
-Bé, ja ens veurem algun altre dia, oi? -va qüestionar l'Arnau intentant sortir del pas.
Era el primer cop que es trobava en una situació així i el noi no sabia com actuar. No tenia ni idea de si li havia de fer un petó o esperar que fos ella o marxar i prou. Ara lamentava no haver vist més pel·lícules romàntiques al llarg de la seva vida encara buida d'experiències amoroses. La Soraya el mirava de forma afectuosa, esperant potser que ell donés el primer pas. En veure que no gosava fer-ho, i morint-se'n de ganes com estava la noia, va apropar el seu cap al del xicot i va posar els seus llavis en contacte. Aquell era el primer petó de veritat per a l'Arnau, que es va espantar en veure que la mossa era més llançada del que es pensava. Però, coi! Li agradava aquella dolça sensació que se li presentava. Va fer romandre la seva boca enganxada a la de la noia i pràcticament es va limitar a que ella mateixa, ja que els hi havia posat, els tragués. Els braços de la Soraya el van rodejar amb força i llavors el noi va entendre el que havia de fer. Va tancar els ulls i es va deixar portar per la situació.
Per fi va acabar aquell compromès moment. La noia havia quedat satisfeta amb un simple petó als llavis. Deixem-ho clar: ni llengua ni res. Un simple petó. La Soraya va mirar aquell noi que de seguida l'havia captivat, però ell semblava, pel seu posat nerviós o espantat, que no havia quedat massa convençut del que havia passat. La noia va suposar el que havia passat.
-Ho sento, Arnau -va demanar la xicota-. He anat massa ràpid, oi?
-No, no! -va fer ell, excusant-la-. No és això.
-Doncs? -va voler saber la noia, preocupada.
L'Arnau va meditar uns moments les opcions que tenia. Havia de pensar amb agilitat, ja que una resposta tardana podia suposar que la Soraya cregués que tot plegat era una mentida. Pel cap li passaven desenes de solucions, com per exemple dir-li la coneguda excusa de que acabava de sortir d'una relació molt dolorosa i que, de moment, era massa aviat per començar-ne una altra. També podia confessar que estava enamorat d'una altra noia, i que tot allò havia estat un muntatge del Francesc per lligar amb la Verònica. Però li faria mal, pobra mossa. I si deia que era gay? Llàstima que l'Arnau no dugués cap anell, podria dir que estava casat, i feliç! Però, com de costum, l'opció escollida pel noi va ser la pitjor que va poder trobar en el seu ample repertori d'excuses, tot i que potser fou la més sincera.
-És que… perdona que t'ho digui, però… -va anar dient el noi, preparant el terreny per entaforar aquella raó en qualsevol moment- l'alè et fa pudor de tabac i…
La noia es va posar vermella de cop. L'Arnau no sabia si ara ella l'engegaria a passeig o què. Semblava enfadada, però en cap moment de la vetllada, la Soraya havia mostrat ni un bri d'agressivitat.
-Ho sento -va reconèixer ella, mantenint en el seu rostre aquell pujat to rogenc.
Un nou parèntesi de silenci els separava després del primer petó. La vermellor de la noia es va anar afeblint fins que va tornar a aparèixer el color original de la seva pell. La noia es va tornar a sentir amb condicions i va reprendre la paraula.
-Ara, en serio, Arnau -va demanar la Soraya, apropant-s'hi una altra vegada-. Vull tornar a quedar amb tu.
Tres quarts de tres de la matinada i li estaven demanant una cita. Qui ho havia de dir, veient com li havia anat la resta del dia? Però de nou, el fantasma de la Deessa de les Hamburgueses li va aparèixer en la ment.
-Ostres, no sé -deia l'Arnau, donant llargues a aquella noia cada cop més pesada.
La Soraya, creient que l'Arnau era un noi difícil, i per això més interessant, va insistir més en capturar-lo aquella mateixa nit i fixar ja una nova data de retrobament. Però era complicat entendre's amb aquell xicot i la Soraya va anar provant diferents mètodes per convèncer-lo, ja que ella sabia del cert que al final, aquell noi que li agradava i ella mateixa havia triat, cauria en les seves teranyines de la seducció.
-Vols que quedem per anar al cine? -insistia la noia, veient com ell li tirava per terra tots els seus plans-. O a prendre algo demà mateix.
La resistència masculina semblava infranquejable, però com qualsevol altre mitjà de defensa, aquell comportament havia de tenir algun punt feble, algun lloc per on la Soraya pogués començar a dominar els actes del seu escollit. Si les paraules no funcionaven, potser calia passar a l'acció.
La Soraya, amb un ràpid moviment, inesquivable per altra banda, va tornar a posar en contacte els seus llavis amb els de l'Arnau. La passió la va poder controlar i va demostrar al noi què era un morreig. Ell va començar a flipar de seguida que va notar l'humida i càlida llengua de la noia dins la seva boca, i per fi va reconèixer que allò si era morrejar-se de veritat, i no aquell trist petó accidental que s'havia produït amb la Cristina. Per fi coneixia el que sentien les parelles dels bancs del parc, les parelles tancades dins dels cotxes, les parelles assegudes en les butaques del cine enmig de la foscor, les par
elles que dificultaven el pas a les discoteques, les parelles que… Volia dir allò que la Soraya es convertia, pel simple fet de morrejar-s'hi, en la seva parella? Però, i la Cristina, la noia que realment li agradava? Ja no podria intentar de lligar-se-la? I ni tan sols podria mirar-se-la? Aquell pas que havia fet era molt important. Havia de reflexionar molt sobre aquell tema abans de tornar a besar la Soraya, perquè si ella creia que eren nòvios, la llibertat de fer el què volgués hauria acabat. A més, amb la feina, que ja el privava de molt de temps lliure… En quin embolic s'acabava de posar, i tot per voler ajudar el seu amic a lligar amb una noia que, en principi, no li havia fotut ni cas durant tota la nit. Això si que era amistat.
Imagineu-vos si va durar el petó, que l'Arnau va tenir temps de pensar tot això. Només la seva ment es preocupava per aquests assumptes banals i sense importància, ja que la llengua i les mans, tot s'ha de dir, feien el que les mans de qualsevol xicot farien en una situació com aquella: anar per feina. La pudor de cervesa i de tabac que abans havia eludit l'Arnau per excusar-se semblaven ara haver desaparegut del planeta i la boca del noi només notava el gust de la dolça saliva de la Soraya. Per ser aquell el primer petó-petó de l'Arnau, no havia estat gens malament.