Després de tu! (Passió)

-Després de tu! -va insistir en Ramon al capdavall de les estretes escales.
-No, no! Passa tu primer -va respondre de seguida la Mònica, refusant aquella invitació per a enfilar primera els graons.
-Després de tu! -va repetir el xicot, forçant el seu somriure per convèncer-la. I va clavar els seus ulls foscos als de la noia, que se'l mirava contrariada, per provar de causar una simpatia gairebé inexistent.

La Mònica va emetre una tímida rialla de compromís. No volia enutjar el seu cap, però tampoc volia atorgar-li el plaer que ell anhelava i no sabia dissimular. Altre cop en Ramon va abaixar la mirada, potser sense voler, o expressament, va pensar la becària, molesta per aquella gosadia abusiva.

-Després de tu! -va recalcar novament el directiu, impacient ja.

La Mònica sabia que tot just comencés a pujar les conegudes escales, els ulls d'en Ramon es llançarien al seu entrecuix com un llop afamat. Mal dia per haver quedat amb en Xavier. La minifaldilla més curta que tenia, i les calcetes més sensuals, gairebé invisibles enmig d'aquella vall de rosada carn, que havia guardat delitosament per aquella cita de dos quarts de set, li jugarien una mala passada el seu primer dia de treball.

-Ramon, puja! -va cridar des de dalt, com un àngel salvador, la secretaria-. Els japonesos al telèfon.

El directiu la va avançar sense escrúpols i va començar a enfilar les escales amb pressa, oblidant immediatament el plaer visual que s'estava a punt de perdre definitivament.

-Arigato! -va pensar la Mònica, col·locant per fi el peu sobre el primer graó.