L'Arnau i el Francesc 31. Ambició és poc.

Un relat de: Vicenç Bacardit i Garcia

31. Ambició és poc

-Bona tarda, nois -els va desitjar el Víctor quan els dos amics van entrar als vestuaris.
-Bona tarda -van respondre sense ganes, més que res pel pal que els suposava entrar a treballar una tarda de juliol a les cinc en un local mal ventilat i amb olor a fregits, on entraven centenars de persones cada hora amb ganes de demanar i demanar-. Això és un infern.
El veterà del Víctor va somriure en veure l'escassa motivació dels seus nous companys. Es va mirar l'Arnau, tot recordant el seu comportament del dia anterior i va disparar una impertinent pregunta.
-Amb quin meravellós espectacle ens sorprendràs avui, Arnau? -va qüestionar, tot col·locant-se la gorra.
-Ja, ja! Molt graciós! -va fer el Francesc, en defensa del seu millor amic.
-No, Francesc, deixa'm parlar -va fer seriós i tranquil·litzant el seu company-. Avui sereu tots testimonis d'un gran fet que s'aproxima.
Els altres dos nois van quedar momentàniament muts. No tenien ni idea de què parlava l'Arnau. D'un nou atac d'histerisme? Com que cap dels dos deia res, expectants a les paraules que sortissin d'aquella boca, el xicot va afanyar-se a confessar.
-Avui, amics meus, la meravellosa Cristina, la Deessa de les Hamburgueses -va començar a explicar, segur com si recités el pregó de la festa major-, amb qui us recordo ja m'he morrejat un cop, em demanarà per sortir, a mi, l'afortunat Arnau Ferrer.
Els dos espectadors d'aquell improvisat monòleg van quedar astorats, silenciats pel què acabaven de sentir, incrèduls davant d'aquella previsió, però en breus instant, veient la cara de somiatruites de l'Arnau, van esclatar a riure com dos eixelebrats, mofant-se d'ell sense ni una mica de discreció, plorant fins i tot a llàgrima viva. L'altre, en veure aquell panorama, de seguida va tornar a prendre la paraula.
-Si, si, rieu! Ara podeu pixar-vos a sobre i tot, però ja veureu com d'aquí a una estona -va tornar a predir en aquell afany seu d'ajuntar-se amb la Cristina-, la tia em demanarà per sortir, i vosaltres us haureu d'empassar aquestes riallades.
El Francesc i el Víctor es van calmar, més que res perquè ja era hora de posar-se a treballar. Es van acabar d'arreglar, de posar-se les gorres i van sortir d'aquella sala, preparats per una dura jornada laboral que es presentava ben emocionant. La promesa de l'Arnau, la de que veurien amb els seus propis ulls com la Cristina li demanava per sortir allà mateix posava interès i expectació a la feina d'aquell dimarts.
Al restaurant, la Cristina ja era també al seu lloc, tan maca com de costum, servint gentilment als seus afortunats clients. El somriure era present, d'orella a orella, indicant que aquell dia estava de bon humor. L'Arnau va pensar que estava tan contenta perquè per fi s'havia decidit a fer el primer pas. Bé, el segon, ja que haver-se morrejat un cop havia servit per trencar el gel. I és que l'Arnau no oblidaria mai aquell especial petó davant del seu amic i el seu cap.
Precísament, el Sr. Rodríguez també els esperava darrere la barra, amb posat nerviós.
-Espero que avui no em feu penedir d'haver-vos contractar -els va dir mantenint aquella seriositat que el caracteritzava.
-Tranquil, jefe, que està tot sota control -va respondre àgil el Francesc, agafant els seus estris de treball.
-Sí, tranquil -va fer no tan convençut l'Arnau, davant l'atenta mirada del Mateu i la Cristina-. Jo m'encarrego de tot.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Vicenç Bacardit i Garcia

Vicenç Bacardit i Garcia

55 Relats

20 Comentaris

50792 Lectures

Valoració de l'autor: 9.67

Biografia:
Vaig nèixer el 1980 a Sabadell, tot i que visc a Igualada des dels tres dies d'edat.
Només he guanyat un parell de cops els jocs florals de l'institut, però espero tenir una mica més d'èxit en el futur amb les meves novel·les, els meus relats i les meves... paranoies. Bé, com a mínim, a veure si m'hi poso una mica més que fins ara.