L'Arnau i el Francesc 33. Una cita a cegues

Un relat de: Vicenç Bacardit i Garcia

33. Una cita a cegues

Va arribar l'hora de tancar les portes del restaurant. Ja n'hi havia prou, per aquell intens dia. Els nois van recollir una mica el local davant la presència d'algun darrer client sense pressa i van dirigir-se cap als vestuaris per desfer-se durant unes hores d'aquella roba impregnada d'aromes de menjar americà.
Una bona notícia esperava l'Arnau. El seu inseparable amic Francesc havia de proposar-li una cosa que ni tan sols ell mateix havia pogut assimilar encara, però per la cara que feia, el noi estava bastant satisfet d'haver-ho aconseguit.
-Arnau, col·lega! -va avisar-lo llançant la gorra al fons de la seva taquilla-. No et creuràs el que t'he de dir.
L'Arnau se'l va mirar amb cara de misteri profund, intentant des d'un principi endevinar de què parlava el seu amic. En no respondre, ja que no tenia ni idea de cap on anaven els trets, el Francesc va deixar-ho anar de cop, sense ni una engruna de paciència amb la que esperar una possible deliberació.
-Tiu, que la Verònica m'ha preguntat si volem sortir a prendre algo amb ella i una amiga seva!
Els crits de l'emocionat xicot van oblidar-se per complert que la noia en qüestió era als vestidors del costat, a escassos metres i només separada per un fràgil envà prefabricat.
-De debò? -va fer l'Arnau-. Avui?
-Sí, tiu! M'ha dit que li caiem molt bé, que flipa amb nosaltres i que ens vol conèixer més -explicava cada cop més excitat el Francesc.
-Als dos? -va preguntar l'altre, absolutament desconcertat.
-Sí, però és igual. Tu el que has de fer -va iniciar el noi amb la proposta- és parlar amb la seva amiga; que la Verònica vegi que no t'agrada, però la seva amiga si. Llavors, encara que sigui per eliminació, la tia voldrà estar amb mi.
-Bueno, si tu ho dius.
L'Arnau va assentir a aquell projecte sentimental del Francesc. Total, ni la Verònica ni la seva amiga, a qui encara no coneixia, li importaven ni una mica. Ell estava enamorat de la Cristina, la més dolça, la més maca i la més intel·ligent de les noies que ell coneixia. Aquella nit parlaria amb la misteriosa amiga de la Verònica com a favor personal, i demà, si te he visto, no me acuerdo.
-Ei!, que m'ha dit que la seva amiga està molt bona -va afegir l'interessat per acabar de convèncer l'Arnau.
-Segur que t'ho ha dit? -va qüestionar l'altre, cordant-se les bambes-. Les noies no parlen així de les seves amigues.
El Francesc va restar mut uns instants. La seva mentida no havia colat i ara havia quedat malament, ell i la seva proposició.
-Bueno, però ja veuràs com val la pena -va prometre per provar d'arreglar aquell punt, que de moment quedava suspès a l'aire.
El Víctor i el Gerard, un dels cuiners, van entrar al vestidor. L'Arnau i el Francesc es van mirar, deixant de banda el tema que fins llavors els mantenia ocupats. Les mirades dels seus companys de feina feien pensar als nostres amics que aviat sortiria a conversa la visita policíaca i el rebombori organitzat per la colla dels nous treballadors. Es respirava un aire burlesc entorn seu, on la tensió es barrejava amb les ganes de plegar i la nerviositat es feia cada cop més evident.
-Què passa? -va acabar cridant el Francesc, tip d'aquell comportament provocatiu-. Sou gays, o què, que ens esteu mirant tant?
Els dos que acabaven d'arribar a la sala van riure amplament, comprovant com la seva pressió visual havia obtingut resultats ben aviat.
-Ui, sí! Com ho has sabut, guapo? -va dir el Gerard, seguint-li la veta-. I no saps com m'agrades.
L'Arnau, veient que ell i el seu amic estaven ja completament vestits, va voler evitar qualsevol enfrontament i el va fer afanyar a sortir del vestidor. Segurament la Verònica i la seva amiga ja feia una estona que els esperaven, i el millor era sortir ara que no pas esperar, ja que l'ambient es caldejava per instants entre els nois.
-Sí, Arnau, anem. Marxem ja -va proposar el Francesc tot orgullós del que deixaria anar després-. Deixem aquests dos aquí, que facin marranades de marica, que a nosaltres ens esperen un parell de ties a la porta.
El Víctor i el Gerard van agreujar les seves riallades i van donar per victoriosa aquella batalla, mentre els altres dos sortien ofesos i indignats per la porta, tot i que amb un posat d'indiferència al rostre. Els vestidors havien deixat de ser un terreny pacífic i s'havien convertit en un polvorí.
-Capullos! -va dir el Francesc, un cop la porta va espetegar darrere seu.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Vicenç Bacardit i Garcia

Vicenç Bacardit i Garcia

55 Relats

20 Comentaris

50982 Lectures

Valoració de l'autor: 9.67

Biografia:
Vaig nèixer el 1980 a Sabadell, tot i que visc a Igualada des dels tres dies d'edat.
Només he guanyat un parell de cops els jocs florals de l'institut, però espero tenir una mica més d'èxit en el futur amb les meves novel·les, els meus relats i les meves... paranoies. Bé, com a mínim, a veure si m'hi poso una mica més que fins ara.