Diari d'un mosquit

DIARI D'UN MOSQUIT

1 de juny, (negre)
estimat diari, avui començo a escriure en les teves pàgines per un motiu ben senzill: he après a escriure. No és tan difícil com diuen els mosquits més grans. És qüestió de pràctica, d'afinar bé amb la boca i moure-la amb agilitat. L'he sucat dins el tinter de l'escola i així puc deixar constància de la meva vida, que no és que sigui molt interessant, la veritat, però com que sóc un mosquit femella amb inquietuds i vocacions artístiques, m'anirà bé per expressar el que sento.
De moment encara visc amb tota la família prop de l'estany on vaig néixer, i aprofitem la multitud de flors que hi ha pels voltants per seguir vivint amb la dignitat que es mereix un mosquit. Espero, ben aviat, poder viatjar cap a la ciutat, i tot i que em doldrà deixar enrere la meva obaga natal, els recursos que puc trobar en un lloc com aquest no es poden comparar amb els de la gran urbanització on ja em veig, planejant entre els carrers i mirant a través de les finestres de les cases qui servirà d'aliment per a les meves futures cries. Sí, un mosquit femella de seguida pensa en procrear, i ha de moure's i fer el que sigui per tirar endavant l'espècie. Ja sé que tot just fa una setmana que he deixat de ser una larva minúscula i, per què no acceptar-ho, fastigosa, però la vida de mosquit és així de fugaç. Avui hi ets, i potser demà ja no.
Sé que entre els humans no tenim massa bona fama, i que si vaig a la ciutat em trobaré amb desenes de paranys especialment ideats per a liquidar-nos, però seré prudent i silenciosa, actuaré de la forma més ràpida possible, i espero que d'aquesta manera poder esquivar els insecticides, les pales, els cotxes a l'autopista… Serà complicat, però ho aconseguiré.

2 de juny, (negre)
estimat diari, he tingut un bon ensurt aquest matí. Volava pels voltants del petit estany que aviat trobaré a faltar amb algunes companyes més, brunzint totes plegades a l'uníson, quan algunes de nosaltres ens hem vist preses pel pànic i amb les ales enredades en una teranyina. Ha estat esgarrifós, sobretot quan la grossa aranya, peluda i amb uns ulls horripilants, s'ha adonat de la nostra presència i ha començat a apropar-se cap a nosaltres. Jo només tenia una pota enganxada, i tibant he pogut desfer-me del tot i seguir volant. Però tres germanes han quedat completament immobilitzades i la maleïda aranya les ha acabat d'empresonar amb una mica més del seu teixit enganxós. M'ha sabut molt de greu, però qualsevol intent d'ajuda hagués estat un suïcidi i les altres i jo hem decidit seguir com si res hagués passat. Aquells que creuen que els mosquits no tenim remordiments de consciència, s'equivoquen. Ho sento, germanes.
Espero que a la ciutat no hi hagi aranyes. Ja en tindré prou superant els paranys de les persones. Em fa gràcia que una criatura tan gran i intel·ligent com és l'humà ens tingui tanta por. He sentit que alguns, fins i tot, ens tenen un pànic malaltís que a les nits d'estiu els impedeix dormir. Apa, que en són d'exagerats. Total, per una fiblada que ni tan sols senten i uns dies de picor…
Si la proporció entre un humà i un mosquit fos com la que ens separa a nosaltres de les aranyes, llavors si que riuríem.

3 de juny, (negre)
estimat diari, avui he conegut un mosquit molt atractiu que m'ha proposat anar amb ell a la ciutat. És la oportunitat que esperava, i no la penso desaprofitar. És de l'estany, com jo, així que de moment ens entenem d'allò més bé. A la mare sembla que li caigui bé!
Marxarem demà ben d'hora, sense dir-ho a ningú. No m'agraden els comiats.
És un mosquit molt romàntic. M'ha dit que quan arribem a la ciutat buscarem una casa amb jardí i una font o una piscina on poder criar els nostres ous. Haurà de ser una casa amb nens, ja que la seva dolça sang és la més recomanable per a l'alimentació d'ous i larves. Quin mosquit més intel·ligent. Em sembla que me n'he enamorat.
Suposo, estimat diari, que quan torni a escriure en les teves pàgines ho faré ja des de la ciutat, on buscaré, acompanyada pel meu mosquit, aquesta casa amb jardí on començar de nou i formar una nombrosa família.

4 de juny, (negre)
estimat diari, ja som a la ciutat. El camí ha estat llarg i feixuc. Tinc les ales destrossades de tant batre-les, però ha valgut la pena. Tot això està ple de gent que aviat hauré de començar a picar perquè… Encara no ho he dit a ningú, però a mig camí ens hem aturat a descansar sota un roure i el mosquit s'ha mostrat molt més afectuós del que mai l'havia vist. M'ha començat a acariciar, a besar, i al final ha arribar allò que havia d'arribar. Em sembla que aviat pondré ous! Seré mare! Estic una mica espantada, però em fa molta il·lusió.
De moment ens hem instal·lat en un barril abandonat ple d'aigua de pluja. No és definitiu, és només per passar la nit abans de començar demà la vertadera recerca de la nostra casa ideal.
Malgrat el cansament em sembla que em costarà adormir-me. Això no és tan tranquil com l'estany. Tota l'estona se senten sorolls i hi ha massa llum. Fins i tot amb els ulls tancats sembla que estigui al bosc prenent el Sol. Bé, serà qüestió d'acostumar-s'hi, perquè ara per ara no em veig tornant cap a l'obaga. Seré valenta i aguantaré.

5 de juny, (negre)
estimat diari, el meu mosquit i jo ens hem instal·lat finalment en una casa com la que sempre havíem somiat. Té un jardí tan gran que, al seu costat, el bosc d'on venim sembla un pati d'escola. També té una bassa rodona i amb l'aigua poc cuidada. Això és important, perquè quan pongui els ous, si netegen l'aigua ben sovint molt probablement les larves no sobreviuran. I hem vist que els habitants són una parella d'adults humans i tres cries de diverses edats. Em moro de ganes de fer-los una xuclada.
Malgrat tot això, no estem sols. Compartim el jardí amb altres mosquits, alguns força simpàtics amb qui ja hem travat amistat; unes quantes mosques que no paren de molestar-nos amb els seus comentaris tafaners; algunes abelles que no ens han fet ni cas, com si els mosquits fóssim inferiors a elles; i una comunitat de formigues treballadores que no ens preocupen massa perquè no volen i tenen uns altres objectius marcats. Em sembla que estarem bé.
Demà començaré a alimentar els ous, o em sortiran uns fills nyicris com el seu pare.

6 de juny, (vermell)
estimat diari, com pots veure avui t'escric amb la sang d'un dels humans amb els que compartim casa. Ha estat una experiència gratificant, ho he de reconèixer, tant que si ho hagués sabut, hauria picat algú abans, només pel fet de tenir aquesta sensació tan grata. Fins i tot m'he esperat que es despertés i es notés la picada al braç. De seguida s'ha començat a gratar. En cap moment he notat llàstima: ho he fet perquè sóc un mosquit i ell un humà i la natura ho ha volgut així.
El meu mosquit s'ha sentit molt orgullós de mi i m'ha dit que si segueixo així els ous estaran forts i sans, i quan es converteixin en larves seran l'enveja de totes les altres mares del jardí. Que és exagerat, però em va bé tenir-lo al costat i que em digui aquestes coses.
Per tot això avui escric en les teves pàgines amb aquest color. La tinta se m'ha acabat i si vull seguir anotant les meves memòries hauré de picar algú i utilitzar la seva sang com a tinta. És una mica macabre, però no ho resulta la història en sí d'un mosquit?
Abans d'anar a la feina altra vegada, comentar només una última cosa. Una de les mosques m'ha comentat que ronda una gran aranya pel jardí. No sé si és un més dels rumors que escampen aquella colla, però no em fa cap gràcia la companyia de l'aràcnid quan falta tan poc perquè pongui els ous.

7 de juny, (rosa)
estimat diari, aquesta nit he gaudit d'allò més a l'habitació de la humana més petita. Era tan perfecta, tan deliciosa, que quan me n'he volgut adonar ja l'havia picada vuit cops en aquella pell rosada i tendre. Als braços, a les cames, a les galtes, a la panxa. I pel que veig, la seva sang té el mateix color que la seva habitació, que el seu pijama, que les seves joguines…
També m'he esperat, amagada en un racó d'aquella cambra, que la petita es despertés. Avui ja m'ha sabut més greu, però no sé si és perquè els ous ja són aquí que m'he notat amb més necessitat de xuclar sang i un cop he començat no he pogut parar. A més a més, estava tan dolça… I quan la humana ha començat a notar picors per tot el cos, i que malgrat rascar-se amb tota l'ànima no li desapareixien, els seus plors han despertar la resta de persones i de seguida els seus pares han aparegut. Han mirat el sostre i les parets i han proposat algun dels paranys dels que he sentit a parlar. Serà millor que aquesta nit busqui un altre objectiu.

8 de juny, (negre)
estimat diari, aquesta nit passada ha estat impossible entrar a la casa. Totes les finestres estaven tapades amb una mena de teranyina verda. El meu mosquit ha provat de tocar-ho, però per sort no s'hi ha enganxat. Les mosques ens han dit que és una mosquitera, i que a l'estiu moltes cases ho col·loquen especialment per impedir-nos-hi l'entrada.
No sé què farem. Demà pondré els ous a la bassa, però si aquesta nit no aconsegueixo una xuclada de sang, encara que sigui només una gota, no sé si ens en sortirem.

9 de juny, (vermell)
estimat diari, per fi he post els ous a la bassa, i com pots comprovar, els he pogut alimentar bé fins al final. Sort vam tenir que els dos humans adults van sortir ja tard al jardí i es van posar a regar les plantes amb una pluja artificial que ells mateixos van crear. La dona estava massa ocupada contemplant les flors i ni tan sols es va adonar que em vaig passejar una bona estona per la seva cama, buscant el punt exacte on clavar-li el xuclet.
Ara hem de vigilar que els ous estiguin bé i esperar que surtin les larves. Seran només uns dies, però costarà. Quants dels meus petits ja no sortiran dels ous? Sort que entre tots els mosquits de la casa hem muntat un relleu per anar donant un cop d'ull a la bassa.

10 de juny, (vermell)
estimat diari, ara ja ho faig per pu
r vici. És tan agradable la sensació, que quan veig un humà m'hi llanço de cap i provo de xuclar-li tanta sang com puc. El meu mosquit s'ha enfadat. Diu que fent el boig com jo faig, algun dia em passarà alguna cosa, però la veritat és que aprofito quan no he de vigilar els ous per anar a fer un mos. Ell és un mascle, i no ho pot entendre.
Les cries d'humans surten bastant al jardí. La nena més petita encara té la cara vermella i una mica inflada, però ja no em sap gens de greu. Em sembla que algun dia d'aquests m'hi aproparé de nou per tastar la seva dolça sang un cop més.
A més a més, avui he descobert una cosa. La família d'humans té un gat a casa. Com deu ser la seva sang?

11 de juny, (marró)
estimat diari, m'he quedat amb les ganes de provar la sang de gat, ja que els centenars de puces que m'he trobat entre el pèl de l'animal m'ho han impedit. Gairebé em maten. He desistit davant d'aquell exèrcit. Ja se'l poden confitar.
El que si he provat avui, i perquè en quedi constància deixo la seva sang com a testimoni, és un humà ancià. Ha vingut de visita el pare de la humana i he aprofitat per xuclar-li una mica de sang. Sé que n'és el pare perquè la seva sang té un gust semblant. No m'ha agradat tant com les altres sangs que he tastat, però tenia un regust elegant que li donava un toc especial.
Per cert, sembla que no m'interessi, però els ous estan d'allò més bé, a la bassa.

13 de juny, (negre)
estimat diari, estic destrossada. Ahir el meu mosquit va entrar a la casa a donar un cop d'ull i ja no va tornar a sortir més. Em vaig espantar i vaig volar cap a la finestra. De seguida el vaig veure al terra de parquet del menjador, estirat potes enlaire, víctima injusta d'un dels cruels paranys dels humans. L'home va entrar al menjador i va ruixar, suposo que per enèsima vegada, tota la cambra amb insecticida.
Què faré ara, tota sola amb els ous? No sé si me'n sortiré, però els altres mosquits m'han promès ajuda, i també les mosques.
No puc escriure més. Estic abatuda.

15 de juny, (negre)
estimat diari, les larves estan a punt de sortir del ous, però jo no puc seguir més en aquest jardí. Qualsevol cosa em recorda al meu mosquit: la bassa, les flors sota les que ens amagàvem quan volíem intimitat, les finestres de la casa… He decidit que marxaré. No sé on, però marxaré.
Em sap greu pels meus fills, però els anirà millor sinó es fixen en un model com ara jo, desastrosa, addicta a la sang de nen humà, poruga… Si conviuen amb d'altres mosquits, segur que seran millors que jo en tot.
Demà marxaré, ben d'hora. Ja ho saps, estimat diari; no m'agraden els comiats.

16 de juny, (vermell)
estimat diari, he tingut una recaiguda. Quan ja feia estona que volava, sense saber cap a on anar, m'ha entrat la set i he hagut de picar un pobre noi que esperava la seva parella en un banc. Però m'ha servit per agafar energies i seguir volant una bona estona.
De moment no trobo cap casa amb jardí que sigui agradable, però seguiré buscant. Aquesta nit la passaré volant sense sentit sota la llum d'una farola, a veure si així se m'aclareixen les idees.

17 de juny, (vermell)
estimat diari, sóc un desastre. No només he tornat a recaure, sinó que a més a més m'he embolicat amb un mosquit tigre. No sé com a passat, però ha estat un error. Era tan ben plantat, tan atractiu amb aquelles taques blanques que, al final he caigut entre les seves potes i m'ha seduït amb el seu exotisme oriental. Precisament ara estic amb ell. Passaré aquesta nit al seu costat i demà seguiré amb la tasca de buscar una casa on instal·lar-me definitivament.
La vida d'un mosquit són quatre dies i s'han d'aprofitar.

20 de juny, (blau)
estimat diari, feia dies que no escrivia res en les teves càlides pàgines, però el viatge ha esta dur i ple de sorpreses.
Quan vaig abandonar el mosquit tigre em vaig posar de nou a volar a la recerca d'un lloc ideal on acabar la meva curta vida de mosquit. Després de molt voltar durant aquests tres dies en què no has sabut res de mi, vaig arribar a una ciutat immensa i sempre atrafegada. La meva vida va córrer perill en multitud d'ocasions, però no em vaig rendir i sempre superava les adversitats pensant en el meu mosquit que havia perdut la vida per protegir-me.
Vaig conèixer un escarabat molt simpàtic que em va acollir la primera nit. No et vaig treure perquè el pobre hagués pensat que escrivia alguna cosa d'ell, i no sé si s'ho hagués pres massa bé. A més, s'havia mostrat molt amable amb mi.
L'endemà vaig marxar del seu cau abans que ell es despertés per no haver-me d'acomiadar i vaig seguir volant. Una olor em va cridar l'atenció i m'hi vaig apropar. Era un restaurant, i penjant del sostre i havia una llum blavosa que m'atreia com si fos un imant. Però la sorpresa que em vaig endur va ser molt desagradable. Desenes de germans i germanes estaven allà immòbils, garratibats segurament pel parany humà en el qual havien caigut com beneits. Però jo sóc un mosquit intel·ligent, i no m'hi vaig apropar ni un centímetre més. En canvi, vaig volar cap a la cuina i vaig descobrir una simpàtica comunitat de cuques que vivien sota els mobles. Em van explicar anècdotes divertides i em van deixar descansar una estona en el seu cau.
El matí següent, o sigui avui, he prosseguit el meu viatge sense mandra. Alguna cosa em deia que ja arribava al destí que m'havia proposat. I així ha estat. Al migdia he descobert un jardí immens, ple de flors, fonts, arbres… No puc demanar res més. Al centre de tot aquest paradís hi ha un palau, i pel que sembla, els humans que hi viuen són molt importants. Jo, per celebrar la meva arribada a aquest nou lloc, he decidit fer una xuclada de sang al primer humà que trobés passejant pel jardí i, estimat diari, l'únic que de moment m'està sorprenent d'aquest lloc estrany és el color de la sang dels seu habitants.