L'Arnau i el Francesc 34. A la taula d'un bar fosc; dos nois, dues noies…

Un relat de: Vicenç Bacardit i Garcia

34. A la taula d'un bar fosc; dos nois, dues noies…

Les dues noies, la Verònica i la seva amiga, ja els esperaven, segurament impacients i desitjoses de sortir a prendre alguna cosa amb aquell parell de joves que, ells mateixos, es definien com a "mascles indomables". Les mosses eren just al costat de la porta del local, repenjades a la paret i fumant-se un cigarret. Parlaven animosament sobre algun tema que els devia interessar molt, ja que les dues intervenien per igual en la conversa.
-Hola! -van fer els dos nois alhora, intentant cridar l'atenció de les dues noies.
-Ja esteu aquí? -va dir la Verònica, obrint els seus grossos ulls de color marró-. I després diuen de les dones, que si som unes lentes -va seguir dirigint-se a la seva amiga, però sense evitar que els nois la sentissin.
Els xicots van somriure tímidament, excusant-se pel retard i assegurant que no havia estat a propòsit.
-Ah, mireu! -va dir de sobte la mateixa Verònica, recordant que encara no havia presentat als nois la seva companya-. Us presento una amiga meva. Es diu Soraya.
La noia es va apropar al Francesc, a qui tenia més a prop, i li va fer dos petons amb un agilitat exagerada, com volen evitar durant massa temps aquell compromís momentani.
-Hola, Soraya! -va presentar-se el xicot, fent-se el simpàtic-. Jo em dic Francesc i aquest és el meu amic Arnau.
-Hola! -van proclamar tímidament l'altre noi i la Soraya, poc abans de fer-se un petó molt més tendre i, diguem-ne, normal.
Aviat però, les noies van començar a caminar carrer avall, una al costat de l'altra, parlant entre elles i ignorant per complert els nois, que les seguien des del darrere. El Francesc, amb la mirada, va assenyalar alguna cosa davant seu. L'Arnau va buscar l'objectiu que el seu amic li marcava i el va trobar de seguida. Les dues noies, amb el seu caminar, remenaven el cul d'un costat cap a l'altre, i això, per als nois, ja era motiu suficient com per fixar-hi la mirada i seguir les mosses allà on anessin.
El recorregut no acabava i el lloc triat per a anar a prendre alguna cosa no arribava. El diàleg de les noies no es barrejava de moment amb les poques paraules dels nois, que seguien uns metres pel darrere.
-Em sembla que la cosa no va massa bé, eh? -va creure l'Arnau, veient com elles passaven olímpicament d'ells.
-Tranquil, ja saps com són les dones.
-Però no deies que volia conèixer més coses de nosaltres?
El Francesc ja no va contestar a aquella pregunta. Més decebut que ell en aquell moment no podia estar-hi ningú. Havia dipositat totes les seves expectatives sentimentals en aquella noia que ara li donava l'esquena i no li dirigia la paraula. Però de sobte, el rostre de la Verònica girà per poder veure els nois i preguntar-los una cosa.
-Us està bé aquí? -els va qüestionar, aturant-se davant la porta d'un bar poc il·luminat i assenyalant-ne l'entrada.
Els dos nois, alegrant-se d'haver sentit de nou la veu d'alguna de les dues, van assentir amb el cap sense pensar-s'ho massa. La Verònica i la Soraya van somriure, celebrant així el fàcil acord al que havien arribat.
El local era fosc i amb massa fum per la poca gent que hi havia. Només disposava de tres o quatre taules, totes buides. Les persones s'aglomeraven a la barra, llarga i plena de gots llargs i copes. No hi havia música, ni tele, però els sorollets electrònics d'una màquina escurabutxaques amenitzaven l'insípid ambient d'aquell antre de mala mort.
El grupet es va asseure en una de les taules. Els nois a un costat i les noies en l'altre. El Francesc ja ho havia fet expressament per trobar-se davant de la Verònica i així estar-hi cara a cara.
-Hi veniu molt, per aquí? -va afanyar-se a preguntar l'Arnau, espantat tant per l'ambient del bar com per les noies amb les que es trobaven, les quals no imaginava en un lloc com aquell.
-Sí, algun cop -va confessar la Verònica amb un somriure estrany que amagava alguna cosa-. Aquí la birra és molt barata.
Els nois van entendre el motiu que els havia portat allà i es van mirar. No s'imaginaven aquell parell de ties, guapes i atractives, bevent cervesa pels descosits però, tampoc s'oposarien a veureu-ho aquella mateixa nit si allò significava que… havien lligat!
-Si voleu alguna cosa -va dir la Soraya, pràcticament per primer cop, mostrant als seus acompanyants un clar accent castellà-, ho haureu de demanar a la barra.
-Sí, no tenen servei a les taules -va seguir l'altra, rient.
El Francesc va notar el seu rampell de cavaller i es va alçar d'aquella ronyosa cadira on s'havia assegut. Havia d'aprofitar aquell defecte del bar. Segur que si s'oferia per anar a buscar ell les begudes, l'acte agradaria a la Verònica i la noia cauria rendida als seus peus.
-Què voleu, noies? -va fer amb la veu més masculina que va poder.
-Jo vull una mitjana -va respondre sense pensar-s'ho dues vegades una de les noies.
-Sí, jo també -va repetir l'altre, molt convençuda del què demanava.
L'Arnau es va mantenir en silenci mirant el seu amic i mostrant-li amb la mirada que ell volia el mateix de sempre. El Francesc ja coneixia els gustos del seu amic i va donar per tancada la tanda de peticions.
-I l'Arnau ja sé que vol. Ara vinc! -va cridar mentre s'allunyava de la taula amb una gran rialla de complaença.
L'Arnau es va quedar sol amb les dues noies, que el miraven atentament, sense deixar-li un sol racó inexplorat. El noi, en sentir-se tan observat, es va començar a posar vermell, i la seva timidesa, que normalment era bastant gran i, sobretot inoportuna, el va anar intimidant davant d'aquella situació.
La Soraya va treure de la seva petita bossa de mà un arrugat paquet de tabac. Va agafar-ne una cigarreta amb delicadesa i se la va posar als llavis, on el petit cilindre s'aguantava només per la punta. En veure que el seu acompanyant se la mirava, li va apropar el paquet i li va oferir una de les poques cigarretes que li quedaven. Ell va refusar aquella oferta amb cara d'esglai, demostrant a les noies que, a part de no fumar, l'Arnau tenia una mena de pànic al tabac i no comprenia com gent tan jove podia fumar.
-No fumeu? Cap dels dos? -va preguntar encuriosida, i també estranyada, la Verònica.
L'Arnau va tornar a negar amb el cap davant d'una espècie de riure burlesc de les noies que, per la seva banda, no entenien com dos nois de la seva edat no fumessin.
-Sou nois sans, eh? -va observar divertida la Soraya, encenent la seva cigarreta amb una gran traça.
-Sí -va voler corroborar la seva amiga, agafant també ella una cigarreta d'aquell mateix paquet-. Segur que tampoc beveu res que porti alcohol, oi?
Llavors va ser quan va tornar a la taula el Francesc, carregat com un ase amb la petita comanda i amb una cara de mireu que bon noi que sóc, que gentil i amable. Però les darreres paraules de les dues xicotes del grup van quedar de bon tros desmentides. A part de les dues mitjanes sol·licitades per elles, el bo del Francesc portava entre els seus braços dos grossos gots, de com a mínim tres quarts de litre, de cervesa que, amb les passes del noi i la irregularitat de l'enrajolat d'aquell bar, anaven vessant i regalimant a dojo, mentre que l'escuma seguia sempre al capdamunt del gros recipient.
-Ja sóc aquí! -va cridar tot cofoi, deixant les begudes sobre la taula com va poder.
-Carai, si que aneu forts! -va reconèixer la Verònica, comprovant que els nois no eren tan santets com semblava en un principi.
-Suposo que pagaràs tu, no, tiu? -va esbufegar l'Arnau, creient que el seu amic s'havia passat un xic amb el tamany de la beguda que havia demanat.
-Tranquils, tranquils -va seguir dient el Francesc, amb aquell somriure de gentilesa que semblava haver-se instal·lat en el seu rostre-, que ja està tot pagat!
Els quatre nous amics van anar xerrant durant una bona estona al voltant d'aquella taula sobre temes tan diversos com la feina, el Mateu, els desagraïts clients… També hi va haver temps per a recordar els dos impactants episodis viscuts al Burger King gràcies a l'Arnau, i també una mica gràcies al Francesc. La Soraya, que no havia tingut l'oportunitat de presenciar-ho, escoltava meravellada les experiències del noi, a qui no podia treure l'ull de sobre perquè, tal com ja havia dit abans la Cristina, l'Arnau tenia un somriure molt bonic.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Vicenç Bacardit i Garcia

Vicenç Bacardit i Garcia

55 Relats

20 Comentaris

51005 Lectures

Valoració de l'autor: 9.67

Biografia:
Vaig nèixer el 1980 a Sabadell, tot i que visc a Igualada des dels tres dies d'edat.
Només he guanyat un parell de cops els jocs florals de l'institut, però espero tenir una mica més d'èxit en el futur amb les meves novel·les, els meus relats i les meves... paranoies. Bé, com a mínim, a veure si m'hi poso una mica més que fins ara.