L'Arnau i el Francesc 2. La proposta del segle

La proposta del segle

Els dos amics van entrar a l'hamburgueseria que hi havia al costat del Triangle. Tenien força gana després de l'excursió per l'FNAC, i la millor manera de fer-la passar era introduint-se al cos una bona ració de lípids d'aquells que tant els agradaven. El local estava ple a petar de gent famolenca. Barcelonins i turistes a centenars s'alimentaven diàriament en aquell McDonald's.
Van seure en una petita taula situada enmig del restaurant, envoltats per aquella devoradora multitud. Cadascú amb la seva safata, es van disposar a empassar-se l'àpat, que no sabien si seria el berenar o el sopar. Ja eren les vuit de la tarda, i un McMenú a aquelles hores…
-Tiu, hem de fer algo! -va dir convençut l'Arnau, amb la boca plena d'hamburguesa, pa, cogombre, enciam i maionesa.
-Avui estàs… -va saltar el Francesc, eixugant-se de la galta una llavor del panet que l'Arnau li havia escopit-. Buff, em canses!
L'Arnau se'l va mirar de reüll. El seu amic no l'havia entès bé, clar que ell tampoc havia precisat massa aquell algo, així que va insistir en el tema.
-Em refereixo a fer alguna cosa positiva, home! -va aclarir després d'empassar-se l'última mossegada que havia fet.
-Sí, mira. A veure si ara ens posarem a treballar -va queixar-se el Francesc, passant una patata pel kètxup.
L'Arnau se'l va mirar aclucant un xic els ulls, com si volgués fer entendre al seu amic que anava pel bon camí. L'any anterior havien treballat junts un parell de setmanes de l'estiu, durant les vacances. Havien estat en un magatzem de material elèctric i, tot i que s'hi van esforçar bastant, l'encarregat els va voler fer fora abans del compliment del contracte. Millor per nosaltres, van pensar, sense acabar-se de creure que els llevessin aquella espècie de càstig tan d'hora.
-Sí, Francesc, exacte! -va cridar, provocant l'ensurt de les taules contigües-. Hem de buscar una feina -i va fer bellugar les celles amunt i avall, demostrant que aquell comentari anava amb segones.
El Francesc es va quedar mut. Els de la taula de la dreta també en observar tan trist espectacle. Els morros del noi eren tacats per tot arreu, des de la punta del nas fins a la barbeta, de l'enganxosa salsa de les patates. L'Arnau hi va parar atenció i es va sentir avergonyit de seure amb ell. Li va allargar un tovalló i li va demanar que s'eixugués.
-Però si només és kètxup -va dir, refusant el tros de paper.
Va passar-se la llengua pels llocs on aquesta arribava i després la mà per netejar-se els altres que no s'havia pogut llepar.
-Mira que ets guarro, tiu -va recriminar-li, apartant la mirada perquè no li entressin nàusees.
-I… què proposes? -va demanar el Francesc, un cop va tenir la cara més o menys neta.
-Mira, el meu pla és aquest: -va començar l'Arnau, abaixant el cap com si allò es tractés d'una informació secreta-, buscarem una feina en algun lloc en el que, i això és el més important, ens donin un uniforme!
La cara del Francesc es va il·luminar de cop. Per fi havia entès les ganes de treballar que tenia el seu amic, i començaven també a créixer en ell. El noi també va abaixar el cap i es va preparar per saber com executarien aquell meravellós pla.
-I on creus que podrem trobar una feina en la que ens donin un uniforme?
I en aquell moment va passar la seva inspiració pel costat. Un noi alt i prim, d'aspecte simpàtic, va agafar les safates buides que els clients que ja havien marxat havien deixat a la taula del costat. Duia la roba oficial del McDonalds i aquella original gorra que s'inclou en l'uniforme.
Els dos amics es van mirar, saben mútuament el que pensaven.
-El Burger King! -van exclamar al mateix moment, espantant de nou els ocupants de les taules adjacents.
Es van acabar ràpidament el Big Mac i la beguda i van marxar del restaurant. Allò si que era un fet històric! L'Arnau i el Francesc, els dos tios més ganduls de Barcelona, corrent pels carrers de la ciutat per anar a buscar feina. Però això sí: hauria de ser una feina prou important com perquè els donessin un elegant i atractiu uniforme.