Land of Hope and Dreams

La Mar desperta de la capcinadeta, amb el braç recolzat a l'ampit de la finestra, i la mà aguantant-li el front. Manté els ulls clucs i li venen a la ment un reguitzell de dubtes. Mira el rellotge, ha conseguit endormiscar-se mitja hora. És mitjanit passada, i el moviment del tren la tranquil.litza, perquè li recorda que el món no deixa de girar, per més que ella es trobi en aquell atzucac. Pensa en les paraules que li deia el seu company de feina en moments d'estrés, i les repeteix amb esperança: Sempre hi ha una sortida.

La Mar és una dona impulsiva i alhora intel.ligent. La mena de persona capaç de prendre decisions importants calculades amb el cap fred, i tanmateix decidir-se ràpidament, sense mirar mai enrera. Sempre ha estat una solitària, però ara mateix troba a faltar la companyia, garlar amb algú despreocupadament. Què li diria la seva amiga Z si fós allà? Ella, tan primmirada en les qüestions fiscals... segur que es posaria les mans al cap: Que has fet què? Malgrat l'ofuscació la Mar deixa anar un somriure trist acompanyat d'un sospir. Recorda les nits en què s'explicaven anècdotes professionals, reien amb una Heineken a la mà i jugaven a somniar en grandeses.

Han passat vora cinc anys des que li van oferir una feina llaminera, d'alta direcció i gran recorregut, per la que qualsevol financer ambiciós s'hauria llepat els bigotis. I després la gran oportunitat d'apoderar-se d'una quantitat ingent de diners, era tan senzill! Llàstima d'aquell auditor que va voler anar més enllà de les sevens funcions i llindar habitual. Llàstima de l'inspector fiscal enganxat a la calculadora i els seus comentaris amb terminació "delito fiscal imputable". I finalment, llàstima que no els hagués pogut persuadir d'acceptar una part del pastís...

Ara el pastís se l'enduia ella sola, diners que li permetrien fugir i comprar un nou futur fet a mida. Una bossa amb quatre drapets que havia atinat a agafar a corre cuita, el disc dur extern amb tota la informació, i un llibre era tot l'equipatge que havia pujat al tren dirigit cap al sud.
Una llàgrima li rellisca per la galta, i la recull amb la llengua quan arriba a la comissura dels llavis. Li ve al cap una frase d'una cançó del Bruce que pensa que potser algun dia escriurà en una postal... Vine a buscar-me a la Terra de l'Esperança i els Somnis...