Sense calces (però satisfeta!)

- Mmmmmm... Bon dia.-va dir ella-.
Silenci. Ell no diu res. Dorm com un tronc, amb una mà al costat del cos i l'altra agafant-se una galta. Sembla que ni respiri.




La Z s'atura un moment, espera que l'habitació deixi de donar voltes, i passa la mirada amb lentitud deliberada per tot el cos del monument que dorm al seu costat, aturant-se als punts estratègics, i saborejant altre cop la nit que li ha fet passar. Quin cos! Semblava que aquests no apareixien enlloc més que al gimnàs o dels anuncis de colònia gay; una pell suau, que acompanya els músculs treballats amb hores de kite-surf, un broncejat sa i uniforme... només de pensar en com es movia acompassat amb ella unes hores abans, nota un llunyà pessigolleig a l'entrecuix. A més tenia aquell encant de l'accent canadenco-chilè al xiuxiuejar-li paraules poc coherents a l'orella... També s'havia de reconèixer que de conversa no n'havien tingut gaire, però a la Z ja li estava bé, no era una disquisició sobre els llibres del Monzó el que havia sortit a buscar aquella nit.
Quan surt de l'estat mig catatònic en que està sumida -culpa a meitats dels martinis del dia anterior i de l'estat de falta de son-, recorda el dia espantós que l'espera, i s'espavila en un plisplas; fa tard a la primera obligació del dia, haurà de marxar corrent, i sent avui una festivitat tan celebrada no té clar si el trànsit li pot jugar en contra.

- Robert, Rob, despierta, tengo que irme, es tarde-. La Z fa un intent de moure'l; el sacseja amb suavitat; sembla que serà impossible que ell es desperti; ni tan sols s'ha mogut. És una llàstima, perquè li hauria agradat acomiadar-se com Déu mana (és una forma de parlar) d'aquell tros d'home.

Però té certa pressa per marxar, ha de fer mil coses aquell dia, pràcticament cap d'elles agradable, i finalment opta per vestir-se, deixar-li una nota i marxar discretament. Però primer ha de trobar la roba, que amb l'excitament i les presses de la nit anterior, havia quedat escampada per l'habitació; amb la ressaca que arrossega, i sense les lents de contacte, la missió no és fàcil; i tampoc facilita gaire les coses la manca de llum a l'habitació. Els pantalons apareixen rebregats al terra, junt amb els sostenidors (enganxats literalment a la samarreta), i una mica més enllà veu una sandàlia. S'aixeca, i a mesura que es va vestint, dóna la volta al llit, amb el cap baix i els ulls mig clucs per intentar centrar la vista, i els braços estesos, per no topar amb les caixes que ell té escampades per l'habitació. Quan troba l'altra sandàlia, s'adona que s'ha posat els pantalons però no porta calces. Es treu els pantalons agafant-los pels camals, i fent uns saltironets no gaire elegants, i de poc no cau de cul al terra. (Sort que no em veu ningú - és l'únic que atina a pensar)

Aixeca l'edredó pel seu cantó de llit, s'incorpora, mira a sota el somier (per favor, que no hagin caigut aquí); fa una ullada ràpida a la taula, a les estanteries, altre cop sota l'edredó, i quan ja no sap on més mirar, fins i tot aixeca el cap a la làmpara (amb la nit que vam passar,podria haver anat a parar a l'estàtua de l'altra banda del parc); i altre cop el pessigolleig...
Abans de donar les calces per perdudes, opta per posar-se les lents de contacte. Agafa els dos gots de xupito (ja sap que es diu xarrup en català, però hi ha paraules que sembla impossible d'adoptar com a pròpies; un xupito és un xupito); doncs bé, agafa els dos gots, i s'encamina cap al bany; pel camí quasi topa amb un company de pis d'en Rob (suposa), un noi d'uns trenta cinc, alt i negre, que la mira pràcticament sense curiositat ni sorpresa, i li mastega una espècie de "buenos díasss" també ressacós. Segurament deu estar més que acostumat a trobar-se desconegudes de bon matí pel pis; això tampoc és una sorpresa.


Després de rentar-se la cara per esborrar el maquillatge i posar-se les lents, torna a l'habitació i fa una ullada al tros d'home, que està en la mateixa posició exacta que fa quinze minuts, i que definitivament no es mourà per ajudar-la a trobar la roba interior, i molt menys per acompanyar-la a la porta. La Z mira el rellotge. És tard, ha de passar per casa per dutxar-se i canviar-se de roba abans d'anar-se a trobar amb la família, (ja és prou dolent aquells colors delatadors que li queden a la cara després de nits com aquesta); si a sobre apareix amb la roba de la nit anterior, i sense calces... no caldria el sisè sentit de les mares per intuïr res... o sigui que haurà de sacrificar aquelles calcetes tan mones (i tan cares). Més tard pensarà que tampoc li sap greu que aquell home que amb tota probabilitat no tornaria a veure, es quedés amb un record d'aquella nit...

Així que després d'escriure en un paperot la nota estàndar "Muchas gracias por una gran noche", surt al carrer; ha de frenar uns segons i aclucar els ulls, perquè el sol la colpeja amb una lluminositat gens esperada, i la ressaca es torna a deixar veure. Fa una ullada a la Ciutadella, on sembla que estan fent algun acte oficial, perquè està envoltada de Mossos. Un d'ells la mira amb condescendència; però i què? La Z enfila passeig del Born, caminant amb tota la dignitat possible tot i la incomoditat; i ajornant la desagradable obligació de planificar-se el dia per dedicar uns minuts a saborejar l'últim aroma de la nit, ... sense calces, però satisfeta.