Cercador
L'amor
Un relat de: DJG- Compartir:
Sempre m'he preguntat què és l'amor. Ja sigui un dia llegint una revista, veient a gent enamorada caminar per el passeig o bé quan he sentit algun amic meu parlar de el gran amor que sent per a la seva novia.
Bé, per a mi l'amor és algo que ha acabat cobrant més sentit del que realment té o ha de tenir. La gent l'ha acabat associant a sentiments d'estimar profundament a una persona, d'estar "completament penjat per ell/a".
Per a mi, l'amor no és més que això:
T'aixeques pel dematí i ja estàs content. Saps del cert que no hauràs aprovat aquell examen que tant desitjaves aprovar, o que no aconsseguiràs aquella feina per la qual tant has lluitat, o fins i tot que no et tornarà a dirigir la paraula aquella persona que creies amiga teva, però, tot això no és rellevant ja que saps, que tornaràs a veure'l a ell o a ella.
Quan t'apropes al mirall, ple de lleganyes, els ulls apagats i el cabell esperrucat, penses que no estàs tant malament i somrius per dins. De seguida et rentes les dents, et pentines, t'arrecles tant com pots obrint l'armari de bat a bat i buscant aquella faldilla que t'afavorirà les cuixes, o aquells texans que et faràn tenir més cul. Quan tanques l'armari te'n vas a esmorzar. Somrius constantment i sents com unes pessigolles a la panxa. De seguida et preguntes què carai seràn. Mentres menges, rius com un burru sols imaginant què dirà quan et vegi, què farà, quines bromes et gastarà...arriba el moment, ja sigui perquè heu quedat, perquè l'has vist, heu topat...us trobeu i tu només saps somriure com un tonto. Penses que potser tindrà una mala imatge de tu així que et mostres tant estúpidament perfecte com pots: somrius tota l'estona, encara que faci mals acudits, intentes estar guapa a totes hores, expliques aventures que en realitat són menys fascinants del que descrius i fins i tot es fas el divertit/a per a entretenir-lo. Quan acaba el teu moment més preuat arribes a casa. Tanques la porta i et quedes enganxat a ella. Mires al sostre i intentes recordar fins l'últim detall d'aquells moments amb ell/a. Saps que duraràn poc, que potser, amb qüestió de dies ja no els recordaràs així que els revius una i altra vegada per a poder-los tornar a assaborir.
La tarda passa lenta. Voldries ser l'endemà per a tornar-lo a veure, o tornar-la a veure, voldries ser l'amo del temps per a jugar amb ell. Quan finalment t'estires al llit et sents bé: et sents estúpidament bé, encara que saps que potser ell no sent res per tu, que potser t'oblidarà, que no es recordarà de tu o trobarà una novia. Tot i això, et sents satisfet, et sents enamorat. Tanques els ulls i la única cosa que et ve al cap és: "Somiaré amb ell?" saps que ets un estúpid/a perquè penses en aquestes tonteries tota l'estona, només saps somriure i tens por que algú t'ho descobreixi.
Quan finalment caus adormit, tota aquella aura desapareix ja que en realitat, tot el que acabarà passant en el pitjor dels casos és que aquell amor tant passional s'acabi convertint en un amor d'amistat que no vares saber reconèixer. Segurament quan tinguis trenta anys somriuràs de tot allò que creies real i et servirà d'experiència. Segurament, quan tornis a veure a aquella persona la tindràs aburrida, cansada, ni tant sols te la miraràs amb bons ulls...
Bé, què dir-ne de l'amor? No ho sé ni jo...és algo que mai podré saber, una de les moltes coses que mai entendré de l'univers de les coses inexplicables. Segurament no val la pena pensar-hi...segurament fins i tot no val la pena caure en l'amor...un cop vaig sentir a algú dir que l'enamorament és l'estat d'imbecilitat transitòria...serà veritat?
Dolors Jou Gironès
Bé, per a mi l'amor és algo que ha acabat cobrant més sentit del que realment té o ha de tenir. La gent l'ha acabat associant a sentiments d'estimar profundament a una persona, d'estar "completament penjat per ell/a".
Per a mi, l'amor no és més que això:
T'aixeques pel dematí i ja estàs content. Saps del cert que no hauràs aprovat aquell examen que tant desitjaves aprovar, o que no aconsseguiràs aquella feina per la qual tant has lluitat, o fins i tot que no et tornarà a dirigir la paraula aquella persona que creies amiga teva, però, tot això no és rellevant ja que saps, que tornaràs a veure'l a ell o a ella.
Quan t'apropes al mirall, ple de lleganyes, els ulls apagats i el cabell esperrucat, penses que no estàs tant malament i somrius per dins. De seguida et rentes les dents, et pentines, t'arrecles tant com pots obrint l'armari de bat a bat i buscant aquella faldilla que t'afavorirà les cuixes, o aquells texans que et faràn tenir més cul. Quan tanques l'armari te'n vas a esmorzar. Somrius constantment i sents com unes pessigolles a la panxa. De seguida et preguntes què carai seràn. Mentres menges, rius com un burru sols imaginant què dirà quan et vegi, què farà, quines bromes et gastarà...arriba el moment, ja sigui perquè heu quedat, perquè l'has vist, heu topat...us trobeu i tu només saps somriure com un tonto. Penses que potser tindrà una mala imatge de tu així que et mostres tant estúpidament perfecte com pots: somrius tota l'estona, encara que faci mals acudits, intentes estar guapa a totes hores, expliques aventures que en realitat són menys fascinants del que descrius i fins i tot es fas el divertit/a per a entretenir-lo. Quan acaba el teu moment més preuat arribes a casa. Tanques la porta i et quedes enganxat a ella. Mires al sostre i intentes recordar fins l'últim detall d'aquells moments amb ell/a. Saps que duraràn poc, que potser, amb qüestió de dies ja no els recordaràs així que els revius una i altra vegada per a poder-los tornar a assaborir.
La tarda passa lenta. Voldries ser l'endemà per a tornar-lo a veure, o tornar-la a veure, voldries ser l'amo del temps per a jugar amb ell. Quan finalment t'estires al llit et sents bé: et sents estúpidament bé, encara que saps que potser ell no sent res per tu, que potser t'oblidarà, que no es recordarà de tu o trobarà una novia. Tot i això, et sents satisfet, et sents enamorat. Tanques els ulls i la única cosa que et ve al cap és: "Somiaré amb ell?" saps que ets un estúpid/a perquè penses en aquestes tonteries tota l'estona, només saps somriure i tens por que algú t'ho descobreixi.
Quan finalment caus adormit, tota aquella aura desapareix ja que en realitat, tot el que acabarà passant en el pitjor dels casos és que aquell amor tant passional s'acabi convertint en un amor d'amistat que no vares saber reconèixer. Segurament quan tinguis trenta anys somriuràs de tot allò que creies real i et servirà d'experiència. Segurament, quan tornis a veure a aquella persona la tindràs aburrida, cansada, ni tant sols te la miraràs amb bons ulls...
Bé, què dir-ne de l'amor? No ho sé ni jo...és algo que mai podré saber, una de les moltes coses que mai entendré de l'univers de les coses inexplicables. Segurament no val la pena pensar-hi...segurament fins i tot no val la pena caure en l'amor...un cop vaig sentir a algú dir que l'enamorament és l'estat d'imbecilitat transitòria...serà veritat?
Dolors Jou Gironès
