L'olivera, l'oli i les seves llegendes

Un líquid de color d'or, / que no és licor; / com el licor, és espès / i no en té res. / En canvi és un aliment / que en tots els guisats i en la cuina / hi és molt convenient. (L'oli)
Arbre de la família de les oleàcies que creix a l'Europa meridional. El seu tronc és curt, gros i tort; copa ampla i ramalluda, s'aixeca fins a 3 ó 5 m.; fulles persistents, coriàcies, oposades, el·líptiques, senceres, estretes, punxegudes, verdes i llustroses per l'anvers i blanquinoses pel revers; flors blanques, petites, en branquillons axil·lars. Aquesta és sens dubte "L'OLIVERA".
Entre d'altres, L'ARBEQUINA - Olea Europea Ilerdensis - , molt conreada a Catalunya (Lleida, Les Garrigues), produeix una oliva petita de la qual s'extreu un oli de qualitat superior.
La nostra olivera és un dels arbres més rics en llegendes mitològiques, acomplint un importantíssim paper en tot l'àmbit on creix. Noè tornà a l'Arca amb un colom i una branqueta d'olivera al bec. Els grecs estaven convençuts de que l'olivera era originària d'Egipte, portada per un personatge anomenat Cecrope; essent les seves branques l'emblema de la pau. Cercant un rei un arbre especial i superb - diu una tradició jueva - i adreçant-se, àdhuc abans que a qualsevol altre a l'olivera, aquesta, modesta que és, refusà els honors reials. L'oferí, el rei, successivament a la figuera i a la parra, declinant tots tal distinció fins arribar al roure, el qual acceptà.
La maça d'Hèrcules o Heracles era de pal d'olivera i, havent-la fixat a la terra, va arrelar i va néixer un oliver. En els Jocs Olímpics, fundats per Hèrcules, el premi era una corona d'olivera en lloc d'una flor natural.
En el setge de Troia moltes de les armes dels assetjants grecs eren de fusta d'olivera i els religiosos guerrers que els acompanyaven ho feien portant una gorra o casquet adornat en brancons d'olivera, en honor de la deessa Minerva.
De pal d'olivera era la maça defensiva del personatge de l'obra "L'Odissea", el ciclop Polifem, enemic d'Ulisses, rei d'Itaca (també personatge de la mateixa obra), que morí cec per l'atac, d'aquest últim al clavar-li un resquill d'olivera en el seu únic ull.
Al revenir Ulisses a Itaca, el seu regne, després de la guerra de Troia, sembrà de pal d'olivera les seves terres, per millorar la seva sort i la dels seus súbdits (L'Odisea - Homer, segle IX , AC).
S'adornaven de rams d'olivera els vaixells grecs i romans, tant en el combat com en la pesca; per tenir bona sort, era una costum imprescindible aprofitar les parts més gruixudes del arbre per tallar les estàtues dels deus.
Els nuvis romans eren guarnits amb garlandes i corones d'olivera; fent el mateix amb els difunts, quan s'enterraven o els cremaven a la pira. Quan una olivera era tocada per un llampec es considerava presagi de guerra.
En els Jocs Olímpics els guanyadors s'acontentaven, solament, en rebre una corona d'olivera com a respecte a la virtut i a la glòria, representades aquestes per l'olivera.
Les lleis gregues i romanes castigaven severament els mal tractadors de les oliveres; s'arrabassaven les ciutats emperò es respectaven les oliveres, pel temor a les represàlies dels déus. Com a complidores de les funcions de predir estava vedat cremar-les i a les arques i armaris de les cases romanes i gregues estaven construïdes amb fusta d'olivera.
En relació a l'oli d'oliva, els grans escriptors de totes les èpoques s'enaltien de consumir més oli que vi; per ells, l'oli no era, ni és, menys sagrat que l'olivera. S'han de recordar els Sants Olis, administrats als agonitzants com a semblança de vida eterna. Amb la fulgidesa i brillantor celestials era la intenció d'aromatitzar, els grecs i romans, els cossos dels seus herois, amb oli d'oliva, el qual solament servia per a cultes divins, per il·luminar usaven la teia.
El diumenge de Rams, exceptuant Espanya, a quasi tota Europa l'olivera desplaçava la palmera i s'engalanaven també les barques dels pescadors, les mules dels carreters, els animals de muntura i es plantaven, en mig dels camps sembrats, rams d'olivera amb l'esperança de que la seva benedicció assegurés la pesca o la collita.
La introducció de l'olivera a Amèrica, i per tant de l'oli, procedent d'Espanya, va ésser realitzada per l'espanyol, resident al Perú, Antonio de Ribera, l'any 1605, del qual se suposa són originàries totes les oliveres americanes.
Durant la Guerra de la Independència Espanyola els francesos, mancats de quina (medicament antitèrmic, tònic, antisèptic i de propietats febrífugues, originària del Perú i introduïda, a Espanya, pel virrei comte de Chinchón l'any 1640, per indicació del seu metge Juan Vega) es servien de les fulles d'olivera en infusió.
L'oli d'oliva alleugera els còlics hepàtics i l'estrenyiment; les infusions de fulles d'olivera obren la gana; aplicar oli d'oliva a les cremades és beneficiós i per prevenir l'emmetzinament també. L'oli d'oliva, a la cuina, és tant o més imprescindible que el propi cuiner. I moltes més llegendes, primer; existències, evidencies, atributs i propietats, després.
La prescripció o recomanació de qualsevol medicament o el tractament i cura de qualssevulla malaltia humana, és única i exclusivament dels metges.
Les plantes com a éssers anteriors als animals que són, han obsequiat, obsequien i provoquen entre els humans inqüestionables sentiments entre molts dels quals es compta l'amor, per això la selecció natural és tan imprescindible en l'evolució del món dels animals, de les plantes i més concretament, per sort, de l'olivera i el seu oli.
J. Arcas - Pubillet -