L'últim viatge i el tren de la creu

L'ÚLTIM VIATGE I EL TREN DE LA CREU
Havent rebut els arcàngels (esperits celestes pertanyents al cor immediat superior dels àngels) Miquel i Azrael l' indicació de viatjar al nostre món, que no coneixien o coneixien molt poc ( no ho se! ) se'ls assigna un "cicerone" o guia. Viatjant pels mars i atravessant els aires precisament el mateix dia que dos exèrcits diferents combatien aferrissadament, no se sap perquè. Quan a traves dels espessos núvols, de fum, contemplaren el foc dels canons, la terra plena de membres mutilats, de cossos morts o a punt de morir i en mig d'aquest trist, ombrívol i arruïnat marc, la resta dels dos exèrcits tocant "passar a degolla" amb el més acarnissat furor. I a la llunyania un inofensiu tren recollint les despulles, vives o mortes, de tal salvatgisme diabòlic, fent-se molt indicatiu, pel fum intermitent que escopia.
Insensat!- digué Miquel - ets un eixelebrat i un despistat! - afegí Azrael increpant , tots dos, , al seu conduïdor, amb angoixosa desaprovació. Tens l'encàrrec d'acompanyar-nos a la terra i ho fas tan bé que ens envies als inferns amb els diables! No! respongué el guiador, no m'he extraviat, els països que diviseu són de la Terra. Res d'inferns! I els éssers que contempleu exterminats i destruint-se, en gran manera, son criatures humanes. Els diables - digué - es tracten molt poc, entre ells, i d'una forma menys bàrbara tenint allò que els homes en diuen "humanitat". Són més compassius, fixeu-vos -hi be!.
Anem-nos-en d'aquí !. Menys mal que disposen d'aquest mastodont d'acer ( el tren) que els portarà a casa - digué Miquel. No tots! respongué Azrael...
L'Afany em va parir
la malvestat està amb mi
res i respectat
i tot ho he derruït
(La Guerra)

Jamai m'han descobert
però em noten en tot moment
en el casal on em fico
els prenc amb sofriment
(La Mort)


Una senyora de certa edat i malalta, sol·licità els serveis del seu confessor. Pensant, aquest, que aquella seria l'última malaltia de la seva feligresa , decidí aconsellar-li, amb molta precaució i tacte: la bona avinença amb el cel, als efectes de poder entrar en el paradís i romandre en ell eternament, el retrobament amb els éssers perduts i molt estimats, l'absència absoluta del pecat, la proscripció infinita de les xacres , l'eternal contemplació de la LLUM, i tot el que resta per dir. "Això no em preocupa gens"- digué la dama - puix la passada nit vaig tenir una visió que m'ha tranquil·litzat de totes totes. Em trobava sobre l'andana d'una estació de ferrocarril, junt amb d'altres persones,
quan de sobte arriba un majestuós tren, d'un color blanc i brillant, sentint, tots, un irresistible desig d'entrar-hi.
Donant tota classe de facilitats el revisor, SANT PERE, preguntava a cadascú quina
confessió practicava. Un respongué: "sóc catòlic romà", molt bé, aclarí Sant Pere- tu al vagó dels catòlics""; el següent s'identificà anglicà, llavors digué el Sant -" tu puja al vagó dels anglicans"; aparegué un quàquer- "busca el vagó dels quàquers"- li aconsellà Sant Pere; un, de faccions exòtiques, li feu saber a Sant Pere - "sóc budista" - tu puja al vagó dels budistes, l'indica el Sant; ací tens un fervent admirador i creient de Mahoma - munta , li digué Pere, al vago "dels mahometans". I així successivament passaren totes les religions (hagudes i per haver) (passades, presents i futures). Arribà el torn de la senyora - com els altres de "quina creença religiosa ets"? - li preguntà el Sant. Ai de mi! l'hi respongué: "desgraciadament no tinc cap creença definida". "Llàstima és", contestà Sant Pere, perquè en veritat no sé on vos posaré; emperò entreu i col·loqueu-vos a on pugueu, teniu per escollir. "TAN SE VAL".
Sóc en la terra molt estimada,
sóc de grandeses gran majestat,
de la riquesa sóc agraciada
l'honor i la fama duc al costat.
No tinc cap forma vella ni nova;
sóc de molts homes gran ideal
i dels que em cerquen, aquell que em troba
sense dubtar, el faig immortal.
(La Glòria)

L'Acompanyo en el sentiment: em perdut un parent estimat, un amic
insubstituïble. Però la voluntat de Deu, o si voleu de la Natura, és que els cossos mortals siguin desencotxats del tren de la vida i desapareguin en el tren de la mort.
Mentres l'ànima, sola, inicia un nou viatge a través dels camins de ferro de l'eternitat, en direcció a la vertadera i definitiva vida. La nostra, permanent, condició terrestre és com la d'un fet: la preparació per viure. El naixement dels éssers humans no està complet fins quan s'arriba a l'estació de la mort. Perquè plorar l'espiritual naixement d'un ser més, entre els immortals? El tren de la immortalitat ( al igual que Caront, el barquer d' Hades, que per un òbol, et traslladava fins el món dels esperits) el portarà a la benaventurada societat eterna per ser admès com un nou membre.
Som esperits. El que ens cedeixin un cos, el cos, mentres ens proporciona plaers, contribuint a desenvolupar la nostra intel·ligència i fer el bé en el viatge del tren de la vida, en un mateix vagó, és un acte de la bondat i la complaença de Deu, o de la Natura si així vos plau.
Quan els cossos es fan inútils per oferir els esmentats serveis. Quan la pena, l'impedimenta i el fardatge emplenen el tren de la vida i el seu vagó, també es la bondat divina o la Natura la que ha previst el desembaràs definitiu. L'ETERNITAT.
Un cert fet
que és melós o dur
que com més s'estira
més s'abreuja
(La Vida)
ALS SOLDATS, ALS EMPRESONATS I ALS ENSARRONATS INJUSTAMENT, O TOTS A L'HORA, TANT PASSATS COM PRESENTS I FUTURS, AMB EL MEU RESPECTE I MODÈSTIA, LA MEVA CONSIDERACIÓ MÉS DISTINGIDA I HUMANA.
En aquell tren de la creu, en aquell últim viatge per un tortuós camí de ferro; en aquell esperitat transport de la mort i a la vegada de la vida, hi viatjaven homes amb ànimes i cossos esperançats emperò plens de xacres, mutilacions i agonies, tant de la carn com de llurs sentiments, que tornaven de la guerra, de l'empresonament, de l'ensorrament dels ideals i les realitats, sense esma o de tot a l'hora, buscant amb desesperança l'anhel i el foc envigoridor que mai haurien d'haver negligit.
En el transcurs i en el pas dels pobles, els ulls desorbitats i confusos dels viatgers afranquits, buscaven l'esperança del seu vilatge o d'un vilatge qualsevol a fi de trobar uns braços en creu, a l`empara d'un curt espai on respirar a fons i acotxar el cap al carnestoltes del món i no rendir-se a la ganyota sinistre de la mort.
En aturar-se la gran mola d'acer mal forjat, no obstant això amb força apropiada per tractar-se d'una rebutjada impedimenta, segons alguns, en qualsevulla estació boirosa inhabitada i erma sortien del tren " la cort de malparats" trinxats, tots ells, de tant lluitar. Amb la visió molt baixa i moltes vegades sense visió, emperò sempre embadalits per l'intens paisatge, de terra estimada que se'ls hi apareixia a primera línia.
Seguia el tren via endavant arrossegant aquells penjolls de despulles humanes, fins i tot llurs pensaments revelaven una forta pena sabent, després de patir molts enganys i advertències, que solament uns quants, no tots, conservarien la vida.

Transportant i travessant la trista nit amb l'intenció de descarregar i abocar, aquestes serien les expressions verbals més convenients tot i essent molt menyspreadores , llurs especials depauperats passatgers, l'abans possible.
Baixar del tren suposava l'entrada al paradís o àdhuc l'arribada a la glòria.
El tren de la creu oferí a la terra, en els seus succesius aturaments, el motiu gloriós del seu transport, mereixedor del reconeixement de la pàtria.
Seguidament aquell tren, una vegada buit, ja no era un hospital... ja havia vomitat, segons alguns, del seu profund ventrell tots els desheradats i agònics passatgers. Sols, en un vagó, i en el centre d'una ombra restaven uns fardells encarcarats i embolicats en mantes, que no miraven, que no respiraven, que no acotxaven el cap al carnestoltes del món, peró si s'havien rendit a la ganyota sinistre de la mort. Eren uns morts.
Uns morts que no baixarien en cap estació, uns morts d'ulls pansits, sense ànimes esperançades per haver perdut l'anhel i el foc envigoridor que mai haurien d'haver negligit. Uns sers morts que haurien obert la porta d'una nova vida sense xacres, mutilacions, ni agonies dels sentiments, però si del cos, al menys uns instants . On se'ls hi oferiria la pau per sempre, per sempre més, possiblement massa aviat .
Tinc cames i no camino,
tinc boca i ni menjo ni bec,
orelles tinc i no hi sento,
Els ulls oberts i no hi veig.
(Un Mort)
Sembla impossible que certes històries de trens molt especials, donin per recordar que veritables pensadors il·lustres sostenen que el món de la justícia evoluciona amb els seus dictats, condicions i preceptes, independent del món de la força, com dues formacions estel·lars d'òrbita divergent, és a dir contrària, que solament es poden trobar a l'infinit o mai. No oblidem, que en els trens de tota mena, principalment, hi viatgen sers de natura humana.
Si milers d'éssers humans s'acarnissessin en un innocent, serien clarament els més malnats i forts. Evidentment, l'incalculable patiment del maltractat no deixa d'ésser una absoluta i malèvola injustícia. Totes les forces de tots els trens del món, juntes, foran incapaces
L'innocent serà esclafat i trepitjat injustament, però aniquilat a fi de contes.
La força seguirà impassible amb les seves despòtiques accions i la justícia farà el que pugui engiponant un desgavell més, en la senalla dels desmanegaments. A bon entenedor amb poques paraules en té prou..

Els éssers pacífics i conscients que s'entreveuen i són injustament menyscabats, vexats i atropellats, ofereixen el mateix perill que el d'un tren de mecànica, absolutament, garantida i benefactora, però si en el transcurs d'una desgràcia inevitable el seu descarrilament es ineludible , poden desbaratar-ho tot, destrossant als esclafadors i trepitjadors...
Tal vegada fantasiem o concebin, tal vegada retrocedim o avancem? Però sempre naixem i morim sols, amb tren o sense i en silenci. Tal vegada!
Fa fresa i gasta molta fumarel.la,
xiscladissa maravellament
i tan prompta ha vingut
marxa terres enllà, alegrement.
(El Tren)

Sóc una cosa impalpable,
no faig soroll de cap mena,
visc per arreu del món
i qui m'anomena, em trenca.
(El Silenci)

JA PUBILLET