Els meus estimats

ELS MEUS ESTIMATS

Vos vaig estimar, us estimo i estimaré, fins a la infinitud dels temps.
Què vols que et digui mare? La teva absència ha empetitit, empetiteix i empetitirà la meva existència moment a moment, tant material com espiritual. Tu fores l'àngel de la meva vida. La teva injusta i sobtada mort, si no fóra pel record de la teva voluntat fèrria, inflexible i tenaç, m'hagués portat a seguir-te, sense miraments. Diuen que el temps ho esborra tot. Contes! El temps no s'esfilagarsa ni suprimeix res de res, però si s'amanseix, deixant els records a l'altar major de l'ànima i el cos, amorosint-los convenientment. Sempre has viscut amb mi, mare, i així seguirem, pels segles dels segles.
Estimat pare vas marxar sense poder parlar amb mi el suficient, com sempre, a tu també t'hagués anat bé que la mare hagués viscut més anys perquè, a tots, ens hauria posat a to. La teva absència enxiquiria, àdhuc la família per sempre més. El meu defalliment fóra sencer, primer la mare i molt després tu. La meva malaurança durant un llarg cert temps seria devastadora. Sense l'abans no hauria vingut el després.
Tenim la impressió d'estimar molt més els que ens deixen. Serà motivat per la sensació de no haver-los-hi correspost el suficient, en llurs moments, als desficis de les persones que ens van estimar de veritat. L'amor i la mort freqüentment van plegats.
La llunyania i la pèrdua provoquen melangia: l'inoblidable i venerat avi matern, la meva dolça mare, el meu bon pare, els inesborrables i estimats sogres, a totes totes i a tots tots, sense cap excepció. Per pena d'ells i per infortuni meu.
Enfront de les vostres tombes, sol, abatut, amb la cara xopa i les mans plenes de flors he jurat el vostre record constant. Tot m'ha servit per disposar d'una vida plena de molts inconvenients i de moltes alegries.
Marxar no és morir. Escamparà la boira el més vell però, gràcies a Déu i als seus pares, quedarà
el més nou i fresc, d'ulls ferms i de vitalitat a prova de bombes, a qui estimo més que a mi mateix i em fa sentir una fusió d'admiració i respecte que és fon amb una vida de cap enfora i cridant. Déu n'hi do!.
He practicat la lleialtat amb qui ha volgut practicar-la i cap el final he de dir que he estat, sóc i seré lleial a quatre amors: la meva dona, la família, a la remembrança dels que no hi són i a la meva estimadíssima Terra, Catalunya.
És impertinent la insistència permanent del temps i de l'espai. No tinc pressa però si sé que arribarà l'últim dia, millor tard que d'hora, i encara no sé si hauré fet tots els deures que se'm van imposar al venir al món. Vosaltres, estimats, sabeu que el meu destí, per joiós que sigui, ara ja és curt. Com curta fóra, per ella, la vida de la meva mare (53 anys). En canvi vam viure i patir junts; els dies i les nits s'entreseguiren, els uns i les altres; la meva estimació i record, per tots vosaltres, no té acarament, ni parangó i sobre tot no tindrà mai fi. Quan deixi de trotar per la vida vull un indret senzill, clar i a prop de tots els meus estimats i retrobats. Com tothom, m'apagaré, deixaré la meva molt estimada Terra, per tornar, altre cop, a ésser terra. Espero no reposar eternament sol i sí a on la llibertat, la justícia i l'amistat, a l'exprémer-les, donin el mereixedor i escaient suc i no la meretriu hipocresia i el degenerat despotisme.
Què va! La vida no està escrita. L'escrivim si ens deixen, hi ha molts malnats emparrats en tot el contrari!
Allunyar-se de la vida ha d'ésser un pal molt dur i, de segons quins amics o coneguts mal produïts i pitjor aguantats, serà una benedicció i favor.
Mare on ets? Sempre deies " A casa s'hi està molt bé!" Cap on teniu ara, la vostra casa, el pare i tu? A tots els avis i àvies, de sang o d'adopció, que he conegut i he estimat, espereu-me que quan vingui ja no vos deixaré. A tots tots, i a totes totes, marqueu el camí i espereu-me.
Recordo la vostra olor, la vostra veu, el vostre somriure, el vostre geni i el vostre cor. No en falteu ni un. Per mi seria un gran buit, la sola absència d'un de vosaltres, estimats meus.
Els meus amics millors i també estimats. Si bé anys fa que em vau deixar jo no vos he deixat ni ara ni mai, també fóreu part de la meva vida i un fragment molt important, necessari i vital. La vostra remembrança continua, m'ha fet, em fa i em farà viure fins tenir-vos, per sempre més al meu costat.
Tals segures asseveracions no són desafiaments a Déu, són més aviat, pregàries per arribar, quan Ell ho vulgui, al casal dels MEUS ESTIMATS, a la Glòria.
He viscut dins la nit i en els dies de pocs o molts resplendors, estimant els que deixaré i també els que trobaré. Pel camí, sense retorn, sé cap a on vaig, o m'ho imagino, emperò no sé per a on si va, ni quan hi arribaré, ni els entrebancs que hauré de defugir. Voldria anar-me'n, Tu que tot ho pots, amb els mateixos anys que tenia a la mort de la meva mare, del meu pare, dels meus avis, dels meus tots tots i de les meves totes totes, a fi i efecte de conservar els mateixos sentiments i respectes de totes les diferents èpoques.
Em faran marxar quan ja no pugui guardar més la meva primera existència. Convençut de poder transmutar-me en un estimat més. Deixaré però no abandonaré jamai, a tots als que també estimo, convençut de que els hi queden moltes joioses nits, pocs moments d'enfosquiment i una eternitat d'esplendorosos dies.
Crideu-me, no pareu! La meva mà us voldrà rebre i redoblar-se per estrènyer totes les vostres, doncs estaré tan sol i desvalgut que necessitaré del vostre ajut a l'emparada del vostre etern amor. Per Déu! Crideu el meu nom. No tinc mitjans per fer-vos saber l'eiximent de les meves contrades ni l'adveniment a les vostres, vosaltres sí.
Si així és, això no és morir, és tornar a néixer en un altre llunyedà planeta, d'un altre univers, per ésser rebut per tots els que em van precedir i, després, poder rebre a tots els que ara deixaré, amb l'íntim i penetrant desig de rebre'ls ben i ben tard.
Sota la llum de Déu, veniu quan l'última pàgina s'esgoti de tanta lletra. Escolteu les darreres paraules d'un cor ferit, física i moralment. No permetré que, de cap manera, l'ombra de Déu m'acompanyi, anhelo i deleixo ser traslladat o rebut per o en Seva Presència, n'estic cansat d'ombres i d'ignorància, no voldria ésser recordat com un envanit. Perdoneu! Quin mal engrandit i creixent vaig fer jo per rebre, com a càstig, quan se us van emportar a tots i a cada un de vosaltres? Al néixer l'ésser humà porta un pa sota el braç, almenys això diuen. I a l'expirar, que portaré sota l'aixella?
Jo marxaré quan toqui i les nostres humils, però grans estrelles no s'empal·lidiran, ni poc a poc s'aniran esborrant i no cercaran l'ocàs pels segles dels segles. El nostre cim lluminós aconseguirà abatre les fosques ombres de la negra nit i el nostre destí es complirà, sense ombres, coneixent la transformació de les flors en perfums i el doblec de les branques per la daurada fruita.
Compte! Res s'ha acabat. Tot el que he fet fins ara ha estat una introducció, una menudesa o un most després d'una verema. Si en honor vostre s'excavaren profunds forats i ara en honor meu també, tant se val. Les làpides i les lloses de marbre no ens doblegaran perquè ens fan riure i no plorar, aixecar i no seure, caminar i no ranquejar. Partiré quan hagi de fer-ho.
Que així sigui Senyor.!
"Quan s'acabarà la nit de la vida, vindrà el matí, vindrà el matí d'un plaer sense mida que no tindrà fi". (Mn Jacint Verdaguer - Folgaroles, Barcelona 1845/ Vallvidrera, Barcelona 1902)


J.Arcas - Pubillet 29/8/08