Al dissortat: Comte Jaume d'Urgell

Un relat de: japubillet

AL DISSORTAT: COMTE JAUME D'URGELL
El comte Wifred el Pilós ho va EMPRENDRE i amb el comte Jaume d'Urgell es va FINIR.
Senyor: Jo, humil home, no cridat i feble, de baixa condició, però si atret per la vostre magna personalitat, figura i humanitat; per la present em dirigeixo al comte català i li recordo humilment el que va passar i fer, en les més escabroses i embrollades circumstancies que mai haurien d' haver existit ni passat.
Veig el que hi ha de rar, arriscat i coratjós, tot i així escric amb el màxim convenciment de la raó i del món. En el fons de la meva ànima penso: "si escrius, les teves modestes lletres seran innecessàries, no es llegiran o les llegiran i les trobaran danyoses i et desqualificaran per tal efecte". Tot el que pot ocórrer no és altra cosa. I en això no hi haurà penediment. Però si no ho fas i posteriorment t'assabentes que ningú va dir mai al comte el que tu li haguessis desitjat expressar; i que més tard, quan ja res hagués de canviar, reconsiderés i manifestes-"Si algú m'hagués suggerit tot això en el seu moment.! "Hi ha fets que ignoreu de vos mateix.
Si d'aquesta faisó es desenrotllessin de forma inexacta o dispar, els fets; per no haver exposat bé el que percebia d'un ésser tan excepcional ( al qual l'historia o millor una part d'ella, amb alguns protagonistes indesitjables i unes circumstàncies tràgiques i adverses, provocades per aquests mateixos personatges i no d'altres puix que també va tenir incondicionals fins els darrers moments del seu capteniment i la seva reclusió), dins de la meva modèstia me'n penediria. Si fóra així us prego que excuseu la meva presumpció i creieu, senyor, que ho faig, fora de tota idea de mi mateix, perquè em sento culpable i encara més si no porto a terme el que estava en els meus sentiments fer.
Millor hagués estat l'enllestiment d'aquest infortuni nacional en forma contraposada, puix la desaparició i aniquilament social dels vostres enemics i competidors hagués afavorit positivament l'existència del Senyor Comte i la de Catalunya.
"No per altre cosa us escric el que sento de tot cor , Senyor Comte, i desitjo que sigui amb destí a l' eternitat."
El que sé de Vós ho connexió per afecció a la historia, sobretot la del meu amat país; per l'estimació que sento a la terra que us va veure nàixer, LLEIDA, i fora de tota idea pujant de mi mateix; únicament per no experimentar culpabilitat en front de tothom i temo percebre-la si no faig el que està en la meva mà, humilment, realitzar.
No escriuré en el to en que es redacten els esdeveniments sobre els grans homes de la historia: amb florejades i trampejades eloqüències ja que únicament enfosquirien els meus desitjos de gran mirament per vós, com a home, com a Comte d'Urgell i com el qui podia, sobretot, haver estat Rei de Catalunya i Aragó, en el seu moment.
Ni el vostre besavi per línia paterna, Alfons IV d'Aragó, ni el vostre oncle , Pere IV El Cerimoniós, ni el vostre pare el Compte Pere (a la vegada fill de Jaume i germà de Pere IV El Cerimoniós), ni Margarida de Prades (segona esposa de Martí l'Humà) ni la vostre mare Margarida de Monferrato, ni la vostre esposa Isabel, filla de Pere IV; mai no haguessin sospitat la vostra dissortada vida i la ignominiosa fi que vau tenir - (castell de Xàtiva, 1433).
Davant els dubtes succesoris del vostre cunyat (germà de la vostra esposa) i darrer rei de Catalunya, Martí I conegut per l'Humà i per l'Eclesiàstic (1356-1410)- fill de Pere IV El Cerimoniós i de Leonor de Sicilia), per falta d' hereu directe, bon home però influenciable, vacil·lant, malaltís i temorenc. Una delegació de les Corts Catalanes presidida per vos, Dom Jaume, es presentà al rei Martí demanant-li que prengués una muller per tal de resoldre la problemàtica succesória catalana.
El 17 de setembre de 1409 el rei va casar-se amb Margarida de Prades, amb l'exclusiu objecte d'obtenir successor, sense cap èxit.
Va morir, d'un atac d'urèmia, al monestir de Valldonzella de Barcelona, situat on ara hi ha la plaça de braus les Arenas (el 31-5-1410 a mitja tarda) sense nomenar el seu successor i per tant sense considerar, tot i que no ignorava, que vós Senyor Comte Jaume d'Urgell éreu l'únic i legítim hereu de la corona de Catalunya i Aragó, en aquells moments; enfront d'altres personatges de molta menor transcendència i importància.
"El cadàver de Martí I fou portat a la Seu barcelonina. El trasllat a Poblet no es va efectuar a les hores , i el que és més greu, l'espai reservat per al rei Martí fou ocupat, després, per les despulles de Ferran de Castella" (Poblet Panteó Reial - G. Gonzalvo)
Sabem que l'únic encimbellament concedit al comte, pel rei Martí, fou la lloctinència, d'Aragó, però mai la vau exercir.
Sense considerar ni tenir en compte cap de les al·legacions i motius anteriors i sota la malaurada i maliciosa influència de Benet XIII i de fra Vicenç Ferrer Vallseca, més tard canonitzat, enfront de les infructuoses protestes del Parlament Català i del poble: "s'acordà, en fi, que allò que decideixin sigui tingut com a just, constant, vàlid i ferm; que el lloc per la reunió sigui la vila de Casp. Per l'elecció del proper rei de la Corona de Catalunya i Aragó."(1412)
"Eleccion de muchas buenas personas que havedes, ciertos hombres qui teman a Dios, qui sepan los derechos e leyes de vuestros regnos e amen la cosa publica de aquellos."(anònim- s. XV). EL COMPROMÍS DE CASP. Els representants del Parlament Català i del Parlament Aragonès (sis CATALANS i catorze ARAGONESOS), certament molt equitatiu...,van decidir la manera i les condicions per l' elecció del rei.
Fra Vicenç Ferrer Vallseca va invocar la " voluntat divina" exclamant: " Mireu, no cureu d'aturar-vos més a acordar la sentència; que ja la justícia dona el dret a l'infant senyor Ferran de Castella, i això i no altra cosa ES FARÀ", perquè procedeix de l'ALT I NO DE LA TERRA" (anònim- s.XV).- Així anaven llavors les coses...!I segueix igual...!
En aquests manejaments i aquestes condicions (suborns - canongies - diners- condonacions- acogotaments i molta por) no era d'esperar cap resolució i ànim, favorables al Comte i si tots cap el castellà Ferran de Castella, fill de Joan I de Castella, net de Pere IV, corregent del seu nebot Joan II de Castella; essent proclamat rei (1412), després de cinc-cents anys de SOBIRANIA de la Dinastia Catalana, amb la resistència de tota CATALUNYA i del Comte d'Urgell, menys una part de la noblesa del propi país.
Reacciona el comte i tramet unes paraules al de Castella: "En lo compte li tramès a dir que ell no'l tenia per rey ni per senyor, car lo regne seu era e malament lo li volien llevar" anònim (s. XV) Ferran I diu com a rei absolut "Jo soy rey, y quiero ser rey, e sere rey ahun que pesase a quales se quiere" anònim (s. XV). Les Corts Catalanes no van moure un sol dit per beneficiar al Comte quan aquest es va insurreccionar contra el nou rei. Estaven ben alliçonades i amanyades...
El 1413 el Comte es rendeix davant l'ingent carnatge del poble, en el setge de Balaguer, capital del seu comtat, és permanentment: vilipendiat, ridiculitzat, robat, torturat i moltes malifetes més, pel seu antagonista Ferran I de Castella.
Pel camí al vostre destí, últim i fatídic, veu sortí a insult i bastonada diària pels soldats que vos transportaven.
"Antes que nos partas , nosotros te daremos lo regnado que meresces, e te poneremos en un palacio empaliado en que llorarás todos los dias de tu vida; faremos poner tus zambas en cepo e en grillones" anònim ( s. XIV).
Va ser engarjolat al castell d'Urea i posteriorment al de Jativa, on morí assassinat per Joan rei de Navarra i els infants Enric i Pere, fills de Ferran I de Castella i germans del rei Alfons d'Aragó (1433):" Exit lo catlà ells se tancaren dins amb ell, el comte, e lo catlà, scoltant defora, oy dins molta remor, e, entre las altres coses, oy tres o quatre crits que lo compte mes dient:- "No sé tal cosa, No sé tal cosa- E així, dins lo retret, lo comte fo ofegat per los qui ab ell éran dins" - anònim ( s. XV). En resum 20 anys de presó i una mort furienta, nefasta i dissortada. Deixa tres filles, la gran es casa amb Pere de Portugal, duc de Coimbra. Deixant Catalunya en anys i anys d' aïllament, deixament i desemparança .
En el transcurs de les Corts de Barcelona (1412/1413) i posteriorment en les de Tortosa i Montblanc (1414) van ésser patents els permanents desacords del catalans amb las nova monarquia, adonant-se de lo car que els hi va costar l'elecció del Compromís de Casp. Per tal motiu apareixeran: aixecaments d'impostos; nomenaments d'estrangers per tota mena de càrrecs; ignorància, per part de la monarquia, de les, tan respectades i venerades, llibertats catalanes; greus incorreccions en l'administració publica i en l'administració de justícia; cobraments d'impostos desconeguts; us indegut dels Usatges; etc.etc.etc. Per tals desgavells el rei rave infinitat de reclamacions decidint dissoldre les Corts ( 3/12/1414), les quals no es formaren novament fins despres de la seva mort.
Mentre el legítim hereu de la dinastia dels comtes de Barcelona i del regne d'Aragó s'eclipsava en una presó per sempre mes; mentre totes les dones de la noble família lleidatana dels Urgell patien una de les persecucions més il·lògiques, crues i acarnissades, els catalans passaven un dels pitjors períodes de la seva gran historia.
Les resolucions del Compromís de Casp no foren anunciades, al futur rei, pels compromissaris, sinó pel l'aragonès Benet XIII, el papa Luna, com a digne forjador de la nova dinastia... Però desgraciadament pel de Luna i afortunadament pels catalans era en poc temps terminantment defenestrat pels qui ell havia beneficiat.
En el Compromís de Casp, també i participà, amb el seu vot i el seu renom en fra Vicenç Ferré en front la gent i per tant dels anunciats compromissaris era acreditada
i poderosa essent posteriorment decisiva i "resolutiva" a favor d'en Ferran de Castella, mitjançant algunes oracions de tres hores o més. Contradient, de tal forma, els drets autèntics dels homes i escollint els divins, però en benefici d'un rei i en perjudici de suposat... hereu el comte d'Urgell, mort en una ferotge captivitat "perquè ofengué a Deu..."
Es podria allarga aquesta desgraciada historia amb una recerca de cents i cents de pagines emperò aquest és un propòsit futur. No més em resta la pena de recorda, molt negativament, alguns protagonistes malaurats d'aquests fets, tan religiosos com polítics.
Estic segur que tots sabem qui van ser.
l'Estat és una formació postissa , que es forma i es desferma per la voluntat humana, mentre la Pàtria és una col·lectivitat innata, necessària, i superior a la voluntat dels homes, que no poden esbordellar-la ni tombar-la. I definida la Pàtria amb els seus caràcters fonamentals, es descriu CATALUNYA, que té tots els atributs que fan PÀTRIA o NACIÓ. El passat subsisteix en el futur i el que fa que els diferents pobles d'Espanya no s'engalzin amb justesa entre ells, és la realitat dels pobles dissemblants.
Com sabeu, Senyor, els fets són complicats i extensos, i la meva humil intenció es la de refrescar els caps i les consciències dels qui tenen calents les consciències i els caps.
Al Comte Wifred el Pilos ho va EMPRENDRE..., i amb el Comte Jaume d'Urgell es va FINIR.
"l'Odi pot ésser desarmat per l'amor, i s'acaba per oblidar; més, l'enveja sols cessa davant la mort; i freqüentment ni a la vora del sepulcre s'atura" (Santiago Ramón i Cajal - 1852/1934)
A Jaume d'Urgell, amb el meu immesurable respecta i estima, per tota l'eternitat.
J.A. PUBILLET- 13-6-06.
Ref. Bibliogràfiques(1) "La Fi del Comte d'Urgell" - anònim (segle XV)- Ed Barcino.




Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer