Cercador

Llista categories

La xocolata no mata.

Un relat de: Joan Colom

—La xocolata no mata —va respondre la Dolça al seu marit amb sornegueria, quan aquest, fumador empedreït, li recriminava estar obrint la tercera rajola de xocolata de la setmana.

I en aquell mateix moment, quan ja havia obert l’embolcall de paper i començava amb el de paper de plata, va succeir una cosa extraordinària: de la rajola va sortir una fumera espessa i amarronada que s’enlairava, es va difondre per tot el sostre de la cuina i de mica en mica es va anar concentrant, adquirint una forma gairebé humana.

—Sóc el geni de la golafreria xocolatera —va començar dient aquell ninot, que semblava suspès del sostre i que recordava molt el de la publicitat dels "conguitos", tan políticament incorrecta—. He aparegut invocat per les paraules màgiques "La xocolata no mata" i et concediré fins a tres desitjos: un cada vegada que les tornis a pronunciar. Així que ja em pots demanar el primer.

—Por ser qualsevol cosa? —va atrevir-se a preguntar la Dolça, un cop refeta de l’ensurt.

—Bé… qualsevol cosa no. El desig ha de referir-se a un únic ésser viu o objecte i no pot anar contra les lleis establertes. Ah, me n’oblidava: just abans d’acomplir-se cada nou desig, els efectes del precedent seran anul·lats. I, per si no havia quedat prou clar, això dels tres desitjos només un cop a la vida; a la vida dels qui sou addictes a la xocolata, vull dir.

La Dolça no va haver-s’ho de rumiar massa:

—Vull que aquesta rajola de xocolata es faci cinc vegades més gran.

—Has de concretar, Dolça: ¿vols dir que pesi cinc vegades més, i llavors passaria de cent vint-i-cinc a sis-cents vint-i-cinc grams, o que es faci cinc vegades més llarga, ampla i gruixuda, perquè llavors arribaria a pesar gairebé setze quilos?

—Doncs no tant, geni, que no la podria moure. Posem que sigui quatre vegades més llarga, ampla i gruixuda. Quan pesaria?

—Pesaria exactament vuit quilos, si fa no fa la meitat del que ens sortia abans. Va bé així? Doncs som-hi!

I, davant la incredulitat de la Dolça, el ninot es va esfumar i el fum marronenc va ser reabsorbit per la rajola de xocolata a mesura que es feia més i més gran. Com que en començar el prodigi la Dolça havia deixat la rajola damunt del taulell, allà mateix la va trossejar amb l’ajut d’un ganivet de cuina i una mà de morter, com feia amb les barres de torró de pedra, separant les preses gegantines per encabir-les millor a la nevera.

Abans de passar tres mesos ja se les havia cruspit i es va adonar que la precipitació li havia jugat una mala passada, conformant-se amb un desig tan poc ambiciós. Havia pensat comprar trenta rajoles de xocolata de la millor i demanar al geni que les fes el doble de llargues, amples i gruixudes, o bé comprar-ne una i demanar-li que la multipliqués per dues-centes cinquanta. En ambdós casos n’obtindria uns trenta quilos i amb això en tindria per un any, que era el període de caducitat. Però no tenia gens clar que el geni estigués disposat a satisfer aquests desitjos perquè podia al·legar que la multiplicitat de rajoles, en un cas de partença i en l’altre d’arribada, contradeien la condició d’unicitat que s’havia molestat a aclarir, i encara que s’hi avingués la disbauxa xocolatera no aniria més enllà dels dos anys coberts pels dos desitjos que li quedaven. Després, la rutina d’abans i l’angoixa permanent: cada dos dies, el dilema de si fer front a la síndrome d’abstinència o comprar una nova rajola i seguir rodolant pendent avall. De fet, ella havia anat a reunions de Xocohòlics Anònims i fins l’últim Nadal havia observat dos mesos d’abstinència total, però l’obligada litúrgia familiar, amb la ingesta de tota mena de dolços i torrons, tret dels de xocolata, que li amagaven, li va provocar tal ansietat que la recaiguda va ser inevitable.

Es preguntava de quina manera hauria de formular el desig perquè li garantís xocolata de per vida i pogués limitar-se a reposar-ne l’estoc anualment. Una vegada i una altra donava voltes a la mateixa qüestió, asseguda a la taula de la cuina mentre feia gargots en el bloc de la compra, fins que un d’aquells dibuixos maldestres va atreure-li l’atenció: un ninot davant d’una caixa molt gran, que devia d’haver dibuixat inconscientment però que sens dubte la representava a ella amb les provisions de xocolata. Va seguir preguntant-se si, en termes de relativitat —d’una relativitat d’estar per casa, s’entén—, era indiferent parlar d’un ninot i una caixa més gran o d’una caixa i un ninot més petit. I llavors li va venir a la memòria aquell film de sèrie B dels cinquanta "L’increïble home minvant", en què el protagonista, reduït a la mida d’un insecte, intentava fer-se amb el trocet de formatge d’una ratera i li disputava un bocí de pastís a una aranya. La Dolça no volia pas anar minvant contínuament fins a quedar reduïda al no-res, com aquell personatge, ni tan sols fer-se tan petita que aquelles engrunes li semblessin enormes: es conformava a empetitir-se fins a la meitat de talla, de cent seixanta-quatre centímetres a vuitanta-dos, mantenint les proporcions transversals de manera que passés de pesar seixanta quilos a set i mig, encara que aquesta reducció més moderada no li permetés banyar-se en una xicra de xocolata desfeta, una de les seves fantasies més anhelades. El geni no podria negar-s’hi perquè la transformació s’aplicaria només a la seva persona i seria ella qui cada any hauria de comprar trenta rajoles, sobre les quals no caldria fer res: fins que se les mengés seguirien pesant cent vint-i-cinc grams, peró a ella, reduïda a la vuitena part en volum i pes, li semblaria que les rajoles mesuraven i pesaven vuit vegades més. Encongir-se més, fins a la quarta part —quaranta-un centímetres—, per exemple, ja li semblava perillós, potser perquè un gat com el de la pel·lícula podia esdevenir un tigre.

Naturalment li feia canguelo, per totes les implicacions domèstiques i laborals que tindria la seva elecció. I qui més protestava era el marit, que no veia com podrien seguir complint amb el dèbit conjugal, per més que la Dolça li assegurés que ja trobarien fórmules imaginatives. Una cosa era certa: l’estalvi que pogués haver-hi en el menjar es veuria contrarestat àmpliament per la necessitat de roba feta a mida i per la compra de tota mena d’estris de joguina, xanques, tamborets i escales. Però un dia es va llevar més decidida que mai i va pronunciar les quatre paraules màgiques.

No va aguantar ni un any: a més de ser la riota del barri, les incomoditats sorgien d’allà on menys les esperava i superaven tot el que hagués pogut imaginar. Estava decidida a invocar de nou el geni amb el tercer i últim "La xocolata no mata", sabent que només amb això quedarien restaurades les seves dimensions pretèrites però que havia de formular un desig, l’acompliment del qual ja seria permanent i definitiu. S’imposava el seny i estava tentada d’emprendre el camí de la virtut demanant el guariment de la seva addicció, i si això comportava haver d’experimentar una forta aversió a la xocolata estava resolta a acceptar-ho i sacrificar-se. D’altra banda, però, la saviesa budista recomanava seguir una tercera via, la del mig, tan allunyada de la disbauxa hedonista com de l’ascetisme extrem, però ¿com posar en solfa aquest principi, en el seu cas? ¿Seria possible seguir gaudint del plaer inefable de notar com es desfeia una presa de xocolata entre llengua i paladar, però ajustant la resposta sensorial de manera que amb dues preses al dia —posem que vint-i-cinc grams— assolís la sacietat xocolatera i la satisfacció fos completa? Tot depenia de si tenien raó els fonamentalistes de X. A. que propugnaven l’abstinència total, convençuts que la xocolata era tan addictiva com el tabac o l’alcohol, o els darrers estudis que parlaven de dependència cultural i psicològica però no física.

¿Què faries tu, lectora o lector, si et trobessis en la pell de la Dolça?

Comentaris

Afegir comentari

He fet un descobriment.[Ofensiu]
Joan Colom | 02-06-2022
Ser anancàstic és una desgràcia com qualsevol altra. Aquí mateix us deia fa poc que pensava adoptar lletra de mida 3 en els meus relats però que no m’agradava que alguns signes de puntuació apareguessin esmorteïts.
Ara, com que tenia un nou relat de títol "L’ascensor (1)", he volgut aprofitar per fer un experiment: enviar-lo duplicat, un tal com raja i l’altra amb tots els punts, dos punts, comes i punts i comes en negreta, per veure si d’aquesta manera causen més impacte visual.
Pero hi havia una altra qüestió, que era saber si l’algorisme que fan servir a Relats per calcular el temps estimat de lectura és tan elemental com comptar el nombre de caràcters del text, sense fer distincions, o bé si detecta els tags HTML i els exclou del recompte. Doncs bé, encara que a hores d’ara encara no m’han publicat el relat, sí que han evaluat els temps: 4 minuts la primera versió i 6 la segona. O sigui que l’algorisme no és massa intel·ligent. I la conclusió és que no em surt a compte molestar-me a escriure en negreta els signes esmentats, perquè el resultat pot ser dissuasiu per a molts lectors, que en el cas de "L’ascensor (1)" estarien disposats a llegir un relat de 4 minuts, però no un de 6.
Comentaris.[Ofensiu]
SrGarcia | 28-05-2022
Sobre la primera cosa que dius: és cert que el relat és una mica farragós. Potser convindria alleugerir-lo. En alguns relats meus n'he fet fins a vuit versions, sempre traient coses que sobraven.
Sobre la segona: pots fer sevir la mida que més et plagui. Això dels signes em ve de nou; mai no m'hi havia fixat. Passat a la mida 4 si ho creus oportú; la mida 3 trobo que està prou bé. Jo no m'hi he pensat gaire.
Oh! La xocolata[Ofensiu]
Prou bé | 27-05-2022
No sé si el geni xocolater ho acceptaria, però jo li demanaria la ració diària per a tota la vida! M'agrada tant la xocolata Com el relat.
Amb total cordialitat
Resposta:[Ofensiu]
Joan Colom | 27-05-2022
Gràcies per encoratjar-me, SrGarcia, però sóc conscient que no he sabut explotar la idea original, m'he embolicat en reiteracions i detalls irellevants i un relat que no havia d'ultrapassar els 5 minuts se m'ha anat a 8.

Com que això ja no té remei, aprofito aquest comentari per fer una prova. En els comentaris al relat precedent ja havia manifestat la meva intenció de fer servir caràcters de mida 3 d'ara endavant. A la vista dels resultats, la mida de les lletres l'he trobada prou satisfactòria, però m'he trobat amb una cosa que no m'esperava: els signes de puntuació i, en especial els dos punts i el punt i coma, gairebé es veuen pitjor que en la mida estàndard 2; els falta tenir un gruix que crec que no és perceptible fins a arribar a la mida 4. Serà per aquesta raó que tu fas servir precisament la mida 4? Encara acabaré passant-m'hi jo també. Bé, de moment la prova:

2) . : , ; 3) . : , ; 4) . : , ;
La reina Midas.[Ofensiu]
SrGarcia | 27-05-2022
Home, està bé això que el relat l'acabem els lectors. Vet aquí la meva versió:
Ja que la Dolça ha manifestat reiteradament el seu desig de deixar el vici, jo li diria que ho fes, però no sense treure'n profit.
Podria demanar ser una nova versió del rei Midas, que tota la xocolata que toqués es convertís en or. D'aquesta manera no en menjaria i es faria rica.
Ara, tenint en compte com és la bona dona, segur que agafaria alguna altra addicció, potser a la Coca-Cola o als pastissets de Rasquera o ves a saber...

Un relat ocurrent i ple de fantasia. Aquest vici tampoc és la gran cosa, n'hi ha de bastant pitjors.

l´Autor

Joan Colom

310 Relats

825 Comentaris

93553 Lectures

Valoració de l'autor: 9.92

Afegir a preferits

Veure perfil complet >

Últims relats de l'autor

Veure tots >