La vida

T'ho explicaré.
Avançava amb precaució, tot estava molt fosc, un no s'hi veia. Feia una olor molt forta. De cop, la llum. Hi havia una sala immensa i molt clara, i al bell mig una persona, una dona de cabells negre, que estava rígida. Li vaig prendre les pulsacions i no en tenia: era morta. Amb les mans sobre el pit aguantava alguna cosa, un rellotge de sorra, i una nota que deia: "És horrorós trobar la mort i, a més, si la vas a buscar la trobes. No me n'he pogut salvar, el rellotge de sorra a girat ja. Tota la vida cercant el misteri i ara, amic meu, ho sento però has de continuar la meva missió. Busca la veritat, busca la llum".
De cop em vaig despertar, estirat a terra, em trobava bé. Estava a Barcelona, la ciutat on vaig néixer i que encara té racons que desconec. A la butxaca tenia alguna cosa, vaig ficar-hi la mà: hi havia un paperet i un rellotge de sorra. Em vaig alçar i vaig començar a caminar tot dirigint-me cap al carrer Canuda, on hi havia una antiga llibreria del mateix nom que el carrer.
-Bon dia -li vaig dir a la llibretera- On puc trobar llibres de fenòmens estranys?
-Al fons de l'establiment, baixant uns esgraons, pots trobar alguna cosa.
-Gràcies.
M'hi vaig dirigir. No sé ben bé perquè el meu subconscient m'havia dirigit cap a la llibreria, però vaig fer un descobriment sorprenent: just on m'havia indicat la llibretera, vaig veure, en la coberta d'un llibre ple de pols, la imatge de la dona dels somnis. En la tapa deia "Com burlar la mort", per la professora Rosa L. Kostov.
El vaig deixar a la prestatgeria. Després vaig consultar en un ordinador el nom de l'escriptora. Al Google van sortir-hi 14 referències, i vaig triar la quarta. Parlava de com podia entrar en contacte amb la escriptora, i hi havia un telèfon. Sense pensar-m'ho dues vegades vaig trucar amb el meu mòbil "Toxorola". Va sonar dues vegades, i a la tercera va contestar una veu d'home: -Digui? Amb qui parlo?
-Hola, miri, busco una tal Rosa Kostov. Sap de qui li parlo?
-És clar.
-I sap on puc trobar-la?
-Ho sento però no en sabem res d'ella des de fa temps. I l'home em va penjar.
Vaig continuar amb la investigació, ensopegant amb una pàgina d'una associació molt estranya, de la qual l'escriptora era una de les fundadores. Vaig escriure l'adreça en un paper amb la seguretat que estava en el bon camí.
Abans de marxar de la llibreria vaig comprar el llibre de la Rosa Kostov.
Al dia següent em dirigí a l'adreça que m'havia apuntat. Era al carrer Petritxol, en ple barri antic, un carrer estret i molt bonic. Al número 7, la porta era oberta. Vaig entrar-hi. Després em dirigí cap a una escala que baixava al soterrani, i donava a una altra porta, també oberta. S'hi veia un passadís molt llarg i fosc. Amb el caminar accelerat recorregué tot el passadís.
Hi havia una sala molt gran i poc il·luminada, plena d'objectes de tot tipus, però no hi havia ningú.
Vaig trobar un altre rellotge de sorra i un objecte que em va semblar sospitós. De cop vaig sentir com s'acostava algú. No sabia què fer. Un armari proper va ser la meva salvació.
No veia res, però parava l'orella.
-La germana ens ha decebut, no ha complert la missió que se li havia encomanat: trobar la llum. Ens ha fallat, però no us preocupeu. Agafem les coses i marxem.
I després se'n van anar.
Els vaig seguir. Eren tres homes, i de cop van entrar al Metro, a la parada de Liceu. Jo també hi vaig entrar. A l'estació no hi havia gaire gent. El que van fer em va sorprendre: amb pas decidit van entrar dins del túnel del metro. Tot era fosc, van girar cap a la dreta, cap a un estret passadís que acabava en una petita sala, on hi havia un forat amb un sarcòfag obert i a dins un cofre petit. Els homes no hi eren, s'havien esfumat. Dins del cofre, una clau vella i molt treballada, la vaig agafar i després vaig sortir. Dels individus que seguia, ni rastre. I de ben poc no m'atropella el metro.
En arribar a casa vaig observar tot el que portava: dos rellotges de sorra, un objecte amb una inscripció que no coneixia i una clau molt bonica de plata. No sabia què fer amb tot allò, però per si un cas, ho vaig posar a la caixa forta.
Com que estava molt nerviós em vaig dutxar, era l'única manera de tranquil·litzar-me i reflexionar sobre l'assumpte. En sortir de la dutxa vaig descobrir quelcom aterrador, m'havien regirat tot el pis de dalt a baix. Per sort no m'havien robat pas res. Segur que buscaven les peces que tenia a la caixa forta. Per distreure'm, me'n vaig anar a donar una volta pel parc de l'Escorxador i després vaig entrar a la biblioteca Joan Miró. Vaig buscar tots els llibres referent a la vida, la mort i fins i tot la Bíblia. En arribar a casa vaig endreçar-ho tot i em vaig posar a llegir tots els llibres.



A l'endemà estava més tranquil·litzat, m'havia passat tota la nit llegint els llibres hi havia arribat a la conclusió que lo que buscaven aquella secta era una cosa entre la vida i la mort, es a dir allargar la vida. Resumint. Buscar la font de la eterna joventut.
Tenia que tornar a la secta, i això vaig fer, un cop allà no hi tornava a haver-hi ningú, així que m'ho vaig mirar tot amb més deteniment. Tenien prestatgeries plenes de llibres sobre la font de la joventut, vaig apuntar-me tot lo que m'interessava i vaig sortir d'allà.
Quan ja me n'anava vaig observar com entrava una dona jove, vaig esperar que sortís. Al cap de pocs minuts va sortir, la vaig seguir, i per casualitats de la vida, es va ficar al pàrquing on jo havia deixat el cotxe, ja que ella n'havia agafat un de cotxe, la vaig seguir.
Va travessar quasi tota Barcelona Fins arribar a Nou Barris, un cop allà va aparcar en un pàrquing que es trobava al costat d'un parc molt gran.
Va continuar el trajecte a peu fins una casa gran i va entrar en ella. Jo lo que vaig fer va ser anar per la part de darrera la casa per entrar sense que em veiessin. No m'hi vaig acostar gaire perquè estaven al jardí parlant.
-Els preparatius ja estan fets- Deia la dona que seguia -Ara nomes cal que els contactes que tenim ens preparin la estada com si fóssim científics-
-Ja saps on anem no- Va dir l'altre dona, una mica més gran-
-Sí a el Tibet-
-I saps perquè?
-Sí, perquè cada cert temps la font mana de un lloc diferent i ara toca el Tibet-
-molt bé, aquí tens els bitllets ja et veure d'aquí una setmana justa a l'aeroport del Prat a les nou de la tarda, d'acord?-
-Sí, adéu-
-Apa adéu-
Un cop sentit això me'n en vaig anar d'allà, fins avui que te trobat.

-I això és tot Júlia, tot lo que m'ha passat- Vaig dir-
-I ara què faràs?
-No ho sé Júlia, no ho sé.