L'oceà

Tot és molt tranquil al seu voltant. Post-Rock sonant mentre contempla animals que apareixen en un documental com qualsevol altre. La música sua i animada penetra com un somni dins ell, massa fluixa per sentir correctament la veu, simples sospirs i xiuxiuejos. Baixa la vista, un cop, dos cops, tres cops, mirant-se les mans. Alça la vista i la imatge de la televisió ha canviat. És l'oceà.

S'oblida de la música, de la televisió i de tot. Només bruta foscor acompanyat d'un so que havia oblidat. Intenta percebre els elements i capta el so de la terra, de menudes pedres fregant. Escolta el so del vent i nota les seves carícies en el seu rostre. I finalment una barreja d'olor a aigua salada i d'un sol abrasador, el fa despertar de cop i contemplar l'oceà.

Però el que primer és una remor de fons, una nota discordant davant la immensitat del mar el fa recordar, com una alarma que està a punt de sonar, que és la hora de tornar, que mai hauria d'estar allà, que tot això no és de veritat, que ell era massa petit per recordar el primer i únic cop que havia vist l'oceà.

El platet incessant de la bateria. La guitarra rascada de forma compulsiva. El lleuger piano que asfixia la cançó. El repetitiu baix que penetra dins les orelles. I la veu cridant que sembla exigir el retorn de tots els mortals. És tard, molt tard i demà ha de baixar vuit hores seguides a la cova i avançar els metres que ahir no havia picat. Observa les seves mans, brutes del carbó mentre es rasca el cap intentant recordar alguna cosa que li ha agradat. Una llàgrima li cau pel seu arrugat rostre mentre desitja poder tornar a gaudir del seu oblidat oceà.