La vida d'una pinça

Renoi, ja ve aquesta tia. Una altra vegada allà penjada, no s’hi val. No he tingut temps de reposar després de l’últim torn i no em trobo gens de bé. I a sobre, amb la humitat a les parts baixes, no em salvo d’un constipat.
A veure que em tocarà. Jo per mi que em té mania, em toca sempre aguantar les peces de més pes, però que s’ha pensat, que sóc un burro de càrrega? No hi pensa que estic feta de dues peces de plàstic aguantades per un ferro que ja comença a amenaçar amb rovellar-se. I això que el molt fantasma va lluint de ser d’inoxidable...
Potser peco de ser una neneta fina, però ves, que faci anar les de fusta també. Però clar, ha decidit no fer-les anar perquè les agulles de fusta molles no li agraden. Bé, en això li dono la raó, que antiestètiques que queden, puf, crec que algunes d’elles necessiten una neteja de cutis, no s’assequen gens de bé.
Com? Què? Ai mare, ara resulta que com que té poc espai ha tingut la brillant idea de penjar els mitjons de dos en dos! I quina culpa en tenim nosaltres, que sigui el temps en què la roba no s’asseca ràpid i se li acumuli a l’estenedor? Sempre treballant en condicions extremes: humitat sobretot. I no vull ni pensar ara que vindrà l’estiu i hauré d’aguantar aquelles patacades de sol i calor de plena tarda perquè a la nena li quedi la roba ben blanca. I no nota que li queda resseca com un fregall? No en té ni idea, la pobra.
Apa, nena, a veure si et compres uns mitjons nous, que amb aquest préssec que hi portes com vols que els pugui aguantar bé? Ah, i si algun filet es queda enganxat al ferro no em culpis a mi, xata.
Ai, ai, que rellisco, no tanta urgència a estendre i col•loca’m millor, va. Ei, que em sents? Jo aquí patint i ella a la seva. No hi ha res a fer, ja caic, i això que encara tinc un blau de l’últim cop que no em va agafar bé i vaig anar a parar a terra. I a sobre, ni les gràcies quan la roba ja està seca. Quina vida!!!

(25/04/12)