La venjança del rellotge

Et busco en un llit buit,
miro el telefon, estranyat...

i llavors recordo
que ja no hi ets
que no podem
que tic
que tac
que el temps ha marxat...

Recorro els carrers que ens compartiren
tortura, autocompassió...
o nostàlgia mal païda,
m'apropo decidit al teu portal...

i llavors recordo
que no hi ha temps
que no podem
que tic
que tac
que has marxat...

Em passejo inútil per records màgics
i un atac m'envaeix
i penso tot de cop
recordes aquella nit en que et vaig trucar deu cops des de baix de casa teva per despertar-te, tu dormies al llit del tu germà, jo estava estrany aquells dies, i t'havia demanat que em deixessis sol aquella nit, doncs bé al final et vaig despertar i vaig pujar, vas sortir a rebre'm amb ulls d'espant, pensant que me n'anava per sempre, i em vaig llançar als teus braços i et vaig menjar a petons i estaves tan dolça i tan sensual amb aquell pijama en el que tans cops em rebies abans de fer l'amor i la teva pell era tan càlida, esclar, jo venia de l'amarga abraçada de la nit solitaria en bars de mala mort, i tan suau la teva pell i tan gran el meu amor que t'ho vaig dir, tal com raja, t'adoro t'adoro t'adoro amor i vam seure a les escales i emparats en la foscor vem fumar un cigarret, darrer i primer d'una època tot just iniciada, mal que em pesi dir-ho, i vem compartir petons profunds llargs i humits amb sabor a tabac i vas anar a dormir i jo vaig tornar a casa...
i en un instant
tot passa per la meva ment
i penso a trucar-te per dir-t'ho
per dir-te penso en tu,
per dir t'adoro amor

i llavors recordo
que no son nostres els records
que ens els ha robat el temps
que tic
que tac
soc l'immund rellotge
i no us he perdonat
totes les vegades que sense pietat
m'heu aturat.

i decideixo seguir caminant
per avingudes de records
només una estona
per tornar a assaborir
dies com aquell dia de novembre en que el temps era nostre perque la casa era teva, recordes que vam obrir el sofà per convertir-lo en llit, a fora plovia, era ideal, tu i jo a dins fent l'amor i a fora tempesta, extranyament poètic, ho recordes? Si, recorria la teva pell i el teu desig, fent-lo ben meu, fent-te ben meva, si, et feia meva i alhora em sabia teu, deixavem que el plaer ens recorrés sense treva, recordes? deixant que les pells s'unissin i no tinguessim clar on començava la nostra identitat i on s'acababa aquella bogeria de pells i mans i boques, ulls i sexes, crits, gemecs, suor i desig...
aleshores penso que podria trucar-te

per dir-te et desitjo
per dir-te et vull meva
per dir-te vull ser dins teu amor
crida crida i desitja'm

i llavors recordo
que la teva pell ja no és meva
que la meva pell ja no és teva
que tic
que tac
que ja m'ets terreny vedat.