LA TRONA

Un timbre em recorda que el temps segueix passant, que no s'atura, que per més que m'esforci tot segueix endavant. Per a mi no, res més llunyà de qualsevol cosa esperada, de totes les desesperances dins del mateix sac, crec que a m'ha caigut a sobre la pitjor de totes. La meva àvia sempre m'havia explicat que a mesura que ens anem fent grans anem omplint la nostra motxilla i que a vegades es necessari parar-nos, despenjar-nos-la de l'esquena i mirar a dins, remenar i trobar allò que pesa tant. Per avançar endavant em de poder deixar alguna cosa enrera. Però qui pot deixar enrera un fill? Per més que busqui una altra cosa, allò que em pesa més sense dubtar-ho és la falta del meu fill, del meu únic fill, per ara. Per a mi , i no vull ser egoista, ser que hi ha altres persones al meu voltant que també pateixen la seva falta, però jo ara us ho vull intentar explicar en primera persona, sé que serà dolorós i molts no podreu resistir-ho, de debò que la voluntat es tirar endavant i ajudar a aquelles mares que com jo puguin estar patint una situació semblant a la meva. Que aquelles persones que no poden despendre's de més pes, ho puguin fer i sentir-se una mica alleugerides. Seré ràpida i si puc també concreta.
Va ser fa dies, ven bé quants? Impossible saber-ho, no vull ni saber-ho, deixem-ho en fa moltes nits eternes. Mai m'hagués pogut imaginar sentir el contacte d'aquella pell freda i no poder-me'n separar, ara l'enyoro. Ser que algun interruptor en el seu cor es va apagar i va deixar de bategar, per què? No sóc ningú per respondre-ho, ni ho vull. No va ser culpa teva, tampoc meva. Però si sé, que tant tu com jo ara el plorem.
Ens ha regalat una vida eterna al seu costat, les rialles, les mirades, les seves primeres paraules, totes dedicades exclusivament a nosaltres, érem els seus espectadors incondicionals. I en somnis ho seguirem sent.
Ara asseguda a la taula del menjador, observant la teva trona buida, i sentint l'aire corrent a l'esquena, només sento que sempre t'estaré agraïda per fer-me feliç durant tot aquest temps. De cop i volta el gat puja d'un salt tot esverat sobre la trona, i s'assenta cerimoniosament damunt d'allà on hauries de ser tu. Em mira amb els seus ulls desperts de color mel i em transmet certa serenor. Ell també et troba a faltar tot i sempre fugir de tu, és massa vell per aguantar les entremaliadures d'un xiquet al seu voltant. Ara em mira i em diu sense obrir boca que tot passarà i que tu seguiràs sent present dins els nostres ulls.
Ja no em queda res més, avui m'he de desfer de l'últim objecte relacionat amb tu, el darrer lligam material de la teva presència, la trona. I em pregunto: després et sentiré tant present com ara? Podré seguir imaginant la teva pell quan toco amb delicadesa el folre del seient? Desapareixeràs de cop i volta? Totes les teves coses ja no hi són, diuen que no es bo aferrar-se a objectes materials carregats d'emocions, no som res en aquí, i no sé si ets alguna cosa més que un record enorme, i ja en tinc prou. No em queda res, la buidor de dins meu se'm omple de tristesa i dolor al mateix temps. Tantes llàgrimes puc vessar? Mai ho hagués imaginat.
El timbre per segona vegada em desperta de la letargia en que ultimament em deixo arrossegar. És la Joana, la veïna del 2º-2ª. Acaba de ser mare i vaig creure que en faria un bon us de la teva trona. Només marxa dos pisos més avall, així cada vegada que passi pel seu replà sentiré una part de tu que segueix en el meu món, en el 2º-2ª.
Respiro lentament i m'aixeco de la cadira, sembla que la porta estigui feta de plom, em costa obrir-la.
-Bon dia !
-Bon dia Sra. Joana - intento esbossar un somriure a la cara.
-Que arribo massa d'hora?
-No pateixi, aquí la tinc a punt perquè se l'emporti.
-Està segura, de debò, agreixo el seu gest però si em diu que no pot donar-me-la jo ho entenc perfectament i passarà res.
-De debò, necessito que vostè la tingui i l'utilitzi, gràcies.
Tot seguit vaig agafar-la per ultima vegada i vaig sentir dins meu com alguna cosa es desfeia i en el precís instant que la Sra. Joana la va tenir entre les mans i vaig deixar d'aguantar-la....