la tarda es banya de sol

Encara amb algunes gotes de suor freda enganxades a la pell va tenir la ultima convulsió i, finalment, al compàs del tic-tac del rellotge, va obrir els ulls. Eren dos forats d'un blau que no tenia fi, dues platges verges que desembocaven al mar. I és que, havia comprovat uns dies abans, que l'aigua que s'hi acumulava també tenia gust de sal.
Notava els pulmons de pedra. La taquicàrdia li colpejava el pit amb força, i en aquell instant va descobrir que tenia mans: havien quedat afogades dins els llençols, eren congelades.
De mica en mica la respiració accelerada que trencava el silenci es va convertir en un murmuri de llavis desconcertats.