La resistència de Gutan

Un relat de: Mena Guiga
La llar és la llar. La calma minvava, però la llar és la llar, es repetia, els repetia. Aquells mots mantenien la seguretat, la sensació de seguretat, mentre el soroll de la voracitat avançava implacable i amb arrelada inconsciència.

No hi havia massa a fer. L'estat d'alerta s'alià amb la por: anaven creixent.

Un dia, la mare no va tornar a casa. En Gutan, aleshores, s'hagué d'ocupar dels fills, els procurà escalfor i aliment. Hi hagueren més baixes -si no tornaven, així es suposava, tot i no voler suposar- al veïnat. Quan esguardaven l'horitzó el veien calbejar. No gosaven superar un radi minso i trobar-se amb la manca de sostres d'espesor verda i humida, el seu món en orris. Prosseguia, la invasió, l'expoli, l'arrasament, la massacre. L'enemic, acuirassat fred calculador, no descansava. Arrencar, esclafar, cremar, anorrear. El valor d'un indret i el terrible contrast entre necessitat vital i lloc legítim envers l'imperi de la moneda.

De tant en tant s'aventuraven -ho havien de fer- en solitari, en grup i trencant, si calia, costums de comportament. S'apropaven a la gran malura amb ànim de fer-hi alguna cosa per tal d'aturar-la o, difícil, extingir-la. S'hi jugaven l'existència i perdien.


Gutan estava sol amb l'immensa nit. Preguntava a les forces de llum d'allà dalt quina via seguir. Gutan observà titil·lar un estel:

-Gutan, l'orangutan que em regala orange flowers. Orangegutaaaaan!

I havia rigut, encadenant 'Gutan', 'orangutan' i 'orange', la seva defensora...no tenia noció de quant feia.

Plorà llàgrimes que semblaven suc de coco...eren fluïd del cor, rierol que no finava. Orange flowers, al peu de l'arbre on era enfilat i assegut, les rebien. Mai més serien regades. L'endemà serien destrossades perquè sí. Li ho van dir, sense queixar-se, amb un deix pregon de tristor i acceptació. Gutan no ho suportà més. Encara no comprenia com li havien pres els menuts. Li feia mal el pit: havia sobreviscut al fatídic tret, ser pres per mort, l'alt herbam acaronant-lo i mirant de guarir-lo. Es picà el pit, envalentint-se. Lluitaria. La ferida, greu, no perdonava: un raig de sang va brollar i anà a parar sobre les orange flowers, que van quedar tenyides de dolor.

Quan el sol aparegué, Gutan també. L'excavadora, aquella màquina ferruda que semblava una forquilla colossal, s'embraví apartant-lo de l'arbre tombat, de l'hàbitat dels primats reduïts a res. Gotan semblava abatut. I no. Saltà d'una embranzida al tronc del vegetal quasi mil·lenari i assolí la bèstia antinatural, va pegar-la. Un cop com a resposta i la foscor absoluta. Arreconat com a deixalla, brossa que fa nosa. La foguera el convertiria en oblit mentre tot un seguit de ments dements es fregava les mans. Més terreny per a plantar palma, molta, molta palma. I si palmaven els sers borneans d'aquella àrea no passava res de res. Calia obtenir molt, molt d'oli -quin odi d'oli!-i demanat per Occident -i més encara, com més consumidors millor, millor. Que pogués ser cancerigen s'havia de callar, és clar. La satisfacció de la riquesa material els inundava per damunt de tot.

Gutan, ja formant part de l'univers...Gutan...sí: i tant, els enviaria un càstig pel qual ni cal recollir firmes. Gens accidental o occidental...

Comentaris

  • És així[Ofensiu]
    kefas | 14-06-2018

    Esmercem l’existència en la persecució d’una estabilitat que mai aconseguirem. Perquè l’estat més energèticament estable és, precisament, el caos.

    Ara creiem que ens toca fer de déus que decideixen el destí dels altres. Pregonem que la base de la nostra superioritat és la capacitat d’adaptació als canvis i ho prediquem fins i tot dins de les nostres organitzacions. Menystenim als nostres semblants que no poden mantenir el ritme de canvi i, lògicament, a tota la resta d’éssers, que considerem naturalment inferiors perquè estan a segles lluny de les nostres capacitats d’adaptació.

    Mentre, bacteris i virus ens observen atentament, mentre muten contínuament esperant el moment oportú per iniciar l’assalt que els permetrà esborrrar de la faç de la terra una espècie cruel i danyosa com la nostra.

    O no ?

  • Esfereïdor[Ofensiu]
    Montseblanc | 11-06-2018

    Vaig veure les imatges a les noticies, a la televisió. Feien (fan) mal. L’ésser humà s’està equivocant molt. I no sols ens estem autodestruint sinó que arrosseguem les altres espècies en aquesta bogeria. Ho estem fent malbé tot. I ens diem intel•ligents, civilitzats...
    Gràcies per posar-ho en lletres, per fer que l’esforç del Gutan vagi una mica més enllà, que no caigui en l’oblit (que hi caurà, però que duri uns dies el seu record, la seva valentia, la desesperació que també acabarem sentint tots nosaltres).

  • Al principi...[Ofensiu]
    jovincdunsilenci | 10-06-2018

    ...del meu comentari, em referia a les protestes per l'ús d'oli de palma, que almenys pel que fa a l'alimentació hauria d'estar prohibit.

  • Sí, aixì ens va...[Ofensiu]
    jovincdunsilenci | 10-06-2018 | Valoració: 10

    ...., perquè protestes en les oficines del super de torn i t'escolten, sí, badallen també, però un cop ho has dit te n'adones que ni despertar de consciències ni res de res... i no els hi vages amb històries de salut, que per aquestes coses ja estan els hospitals, i els soferts empleats a callar. I tu, en aquest cas jo o qualsevol que ho intente, ets una boja o un boig, que encara hauries d'estar-los agraït i tot a aquestos malparits, pels treballs que creen. Creen? Quina mena de creació és aquesta que descrea i desfà el que ja ha estat creat?

    Pobres i estimats animals. Tan de bo fora de veres i el mal que fan uns quants humans els caiguera a sobre dels seus grans projectes i interessos, però em pense que això no va així, que no és directament proporcional i que, malauradament paguen sempre justos per pecadors: el pobre 'Gutan' que descrius i el seu paisatge, els descendents, els consumidors, l'horta... I tants i tants mons i bèsties innocents de tot mal que mereixen ser contemplats amb respecte.

    Gràcies.

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

879 Relats

930 Comentaris

433168 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com