la psicologia de les mones VII

El rugós timbre em desvetllava quan em trobava mig adormit i encara que amb certa desgana, vaig poder aixecar-me de la desgastada butaca de pell alhora que introduïa els blocs de gel que duia com a peus dins de les confortables sabatilles i em disposava a avançar tant dignament com podia cap a l'origen de l'agut soroll: l'entrada de casa.
Abans de fer entrar, o no, al desconegut, vaig observar parsimoniosament pel rodó forat de la porta assegurant que no fos d'aspecte sospitós. Aquest cop no; qui havia trucat a la porta no era més que un simple venedor de pizzes i, mentre treia el passador i obria la porta vaig fer-me recordar que havia de comprar d'una maleïda vegada la "I" que faltava per indicar que aquella era la 3a i no la 2a porta; doncs em jugava cent pessetes contra mi mateix que el pizzero aquell s'havia confós, altre cop, de porta.
En obrir em va semblar veure en la cara del repartidor certs trets familiars, però després de beure's un bon tros d'una ampolla de conyac barat, vaig pensar que qualsevol persona veuria família fins i tot a sota de les pedres. - bona tarda, sento interrompre'l, però és que el veí de sota no té canvi i era per si em podria donar canvi de 5000 peles: que en té?-. alguna cosa em va absorvir d'aquell lloc durant uns segons, eren uns records que no m'acabaven de venir però que presentia que era important que els rememorés, tot i que vaig haver de tornar al rebedor d'aquell gèlid pis i, en reaccionar, digué que sí que en tenia, que s'esperés a la porta que ara n'anava a buscar. I amb la mateixa cara d'estaquirot, em va girar en direcció al demanat canvi, amb un terrible dubte que m'era impossible d'acceptar.
Un cop al passadís, protegit de les vistes de qualsevol que estigués simplement a la porta d'entrada, vaig obrir ràpidament un calaix i n'extragué un marc de fotografies. Allà, hi apareixia la foto familiar: el pare, la mare, l'àvia i el fill. Degut als efectes dels anys i de l'alcohol, els ulls em mentien massa per veure-hi bé; tot i així observà detingudament aquella vella imatge i me n'apartà espantat al sentir una veu a la meva esquena - al rebedor encara si sent l'olor a sang, eh, papa? És un d'aquells detalls que fan que no puguis evitar un xic de melancolia en pensar-hi
- N-no... no pot ser! Tu estàs tancat al reformatori: TU HAS D'ESTAR TANCAT EN AQUELL MALEÏT REFORMATORI!!!! Espantat, vaig recórrer nerviosament el passadís cap enrere, sense deixar de mirar els ulls del monstre del meu antic fill. El neguit em va jugar una mala passada en el moment en que m'entrebancà amb els maldestres peus i el cop que vaig rebre va ser suficient per perdre el coneixement. - llàstima... fins i tot el dia de la seva mort aquest malparit a d'anar amb una de les seves tradicionals borratxeres - .
Unes lleus punxades començaren a apareixem en el pensament, cada vegada més fortes, més intenses. De sobte vaig sentir un intens dolor que m'obliga a obrir els ulls i en fer-ho em mirar el braç, on un recent i profund tall el marcava. - bon dia, pare, que has dormit bé? -. Vaig sentir la veu, però encara no estava suficient despert per veure qui hi havia i, encara menys, per oferir algun tipus de resposta. No recordava res del que hagués pogut passar la nit anterior, només que el mal que em feia el cap no era de les típiques ressaques. Després d'uns segons d'intentar situar-me, em vaig voler aixecar i, en intentar-ho, alguna cosa m'ho impedí, i en voler descobrir el motiu, una bufetada em girà la cara de punta a punta del coll - però vols fer el puto favor de despertar-te d'una puta vegada, joder!!! -. L'òstia em va fer reaccionar i, aquest cop sí, observà pausada i atemoridament al meu acompanyant. Llavors sí; just en el moment que va veure aquells ulls arrogants m'enrecordà de tot el succeït aquella nit.
Aquell penós home estava assegut en una cadira feta dels llibres que havia trobat per casa, n'hi havia bastants més que en la meva última estada en aquell pis. Suposava que durant els anys que jo havia estat tancat l'única manera de no tornar-se tant boig com deien que estava el seu fill estimat, va fer bé de no venir-me mai a veure. Durant la nit havia tingut temps de revisar la casa de cap a peus; en total, però, poca cosa: un calaixet amb la roba de la mare mig menjada per les arnes, el típic feix de bitllets amagats en el típic amagatall d'aquell típic dormitori, i també havia trobat a la meva habitació (curiosament intacta) el Llibre, la meva estimada "psicologia de les mones"; estava intacte, tret de la abundant, i lògica, pols. Vaig passar el palmell per l'aspre superfície, recordant totes les nits que havia passat sense dormir, amb el cap ple d'idees i els dits embogits per poder plasmar-les.
Tornant al món dels vius vaig decidir enllestir el petit encàrrec pendent; passant els fulls ràpidament fins a arribar a la primera pàgina d'un dels capítols "TOTA LA CARN ÉS IGUAL". Ara, duia aquella significativa frase en el seu braç, marcada a la pell per un petit clip aparegut un bon, i tan bo, dia pel terra de la sala que alguns gosaven anomenar menjador (clar que per les funcions que hi fèiem bé si podia dir així, però realment era un tuguri de mala mort). Després d'anar marcant línia a línia, vaig utilitzar el entintadament vermell tros de metall per obrir l'arrugada i flonja pell d'un dels guàrdies (- quina agradable sensació, després de tant de temps... -) amb aquella mostra de poder, vaig començar el meu camí de fugida.
Esperant que a la cuina hi guardés un ganivet decent per al ritual que es celebraria en breus moments, vaig entrar a la cuina, on el tuf del (dinar, sopar?) del dia anterior t'embolcallava només en entrar-hi. En un dels calaixos vaig trobar, a la fi, el meu preuat objecte. Aquell en concret es tractava d'un ganivet de tallar pernil, molt polit però sense punta final, li era igual, podia fer-s'ho de qualsevol manera. Pas a pas m'apropa a ell, el qual estava d'esquenes i desconeixia el seu instantani destí. A un pam d'ell em vaig aturar, vaig respirar uns segons; no volia que res - RES - m'espatllés allò i esperava que el plaer fós sublim. Vaig passar el ganivet fregant pel seu coll, sense fer-li cap mal, només perquè notés la seva fredor, la seva vida. De cop va començar a tremolar com una fulla, el pobre... no vaig poder evitar que un satisfactori somriure se m'aparegués als llavis. Vaig quedar-me davant seu, volia contemplar la seva por i el seu dolor pròxim; assaborir-los per a mi tot sol. - ei, papa: comença la festa...
Vaig passar-li la fulla del lleuger ganivet uns mil·límetres al costat del tall que feia una petita estona li havia fet amb l'hàbil clip que tan de servei m'havia donat. El crit d'aquell home em va començar a excitar i, sense pensar-m'ho més, vaig començar a tallar.
Aquell preuat líquid rajava a dojo; cada cop n'hi havia més. I els dolços fils de sang lliscaren per l'extasiada superfície del meu rostre quan l'últim tall es produí. Tota la cambra estava plena d'esquitxos: era fabulós. Amb les cortines del menjador em vaig rentar mínimament la cara i les mans. Em vaig posar una gavardina seva per amagar la roba tacada i em vaig agenollar per escriure al terra amb la sang que hi havia - la festa només acaba de començar -. Al marxar vaig deixar la porta oberta, ja que per res del món permetria que una de les meves obres no sortís a la llum.
Al cap d'uns minuts només era un de tants ciutadans que caminaven per una de tantes ciutats; excepte, potser, per la immensa erecció que duia a sobre.