La revelació d'un esclat de llum

"Tú sabes que ponerse a querer a alguien es una hazaña. Se necesita una energía, una generosidad, una ceguera. Hasta hay un momento, al principio mismo; en que es preciso saltar un precipicio; si uno reflexiona, no lo hace. Sé que nunca más saltaré" (La náusea, Jean-Paul Sartre)



Estava dret dins d'aquella habitació fosca on no hi entrava ni una escletxa de llum. La porta estava tancada, com els seus maldecaps. Reclosos, grisos, enterbolits, resguardats, protegits. Sonava 'Golden hour' (JVKE) quan es va treure el rellotge i lentament va submergir la mà sota l'aigua... Els seus sentiments dansaven al ritme de les hores.

Eren tan ínfimes les possibilitats que hi havia. Ho donava per perdut. Llançar la tovallola, abandonar la ruta, girar cap enrere, seure i deixar-ho córrer, donar un cop de porta, fer un crit, dir prou o tant se val, deixar de lluitar, rendir-se, desesperar-se, descavalcar del somni...

Qui s'imaginaria que hores després veuria un esclat de llum en aquella rialla que es revelava a poc a poc. Com la bellesa captivadora del sol a l'albada, traient el cap per sobre l'horitzó i dibuixant al mar un tros de far que ens guia.

Pensava que no tornaria a sentir-se així.

Però ben meditat, quan s'extingeix un foc qui ens pot assegurar que no es torni a encendre un bosc amb una nova espurna? I quan s'ha despullat la noguera enmig del fred de l'hivern, qui ho diu que no tornarà a revestir-se a la primavera? I quan el riu no té cabal i es mor de set, qui pot afirmar que el plor de la mare no servirà per nodrir-lo de bell nou?

Qui gosa perdre l’esperança? La natura ens parla, ens canta, ens explica, ens relata, ens ensenya, ens mostra, ens fa sentir, ens dona i ens regala sense fi en l'ara i aquí...

L'alarma del rellotge va sonar. La pel·lícula s'havia assecat i les imatges començaven a ser nítides. S'hi va atansar. Havia arribat el moment. La tècnica del revelat de la fotografia analògica l’hi havia ensenyat a aturar-se, a ser pacient, a deixar que s’escolés el temps quan t’ha caigut la nit a sobre i en un primer moment ho veus tot fosc. Però a poc a poc, el temps et revela un paisatge, un camí, una llum que et fa renéixer.

Aquella imatge era una revelació! Deixaria la negativitat enrere. El seu somriure li havia capgirat la vida. Esdevenia el pont que el portaria a perseguir el seu somni, sense aturar-se ni un moment. Un tremolor li va sacsejar les espatlles i es va encendre per dins. Curosament va prendre aquella fotografia i se la va guardar a la butxaca lateral, ben a prop del cor.

Va atansar-se a la porta de l'estudi i la va empènyer endavant. Un vent suau va endur-se la por. Tenia ganes de volar i sortir de la seva caverna després d’aquell temps de solitud, ansiós d’abraçar la bellesa de la vida.





Un relat dedicat a totes les persones que amb cura i pacientment aprenen a reconèixer el seu jo interior, a estimar-se per dins, a agraïr el regal de la vida i a apreciar-ne la seva bellesa, sortint de 'la caverna' per descobrir el camí de la vida!

Aquest relat també el podeu escoltar recitat 'en veu alta' al poadcast de Spotify 'Cuinant relats sentits', de Nua Dedins.