La parranda toca sola

El meu besavi patern, tenia una empresa de transports. En aquell temps a principis de s.XX, funcionava amb carros i caballs. Això li portava que amb gitanos tractava. Tot pasava a Sans, barriada de Barcelona, tocant a la plaça Espanya i allí el diumenge al demati es desarrollaven totes les operacions.

En moltes ocasions, el besavi s'enportava el seu net, o sigui el meu pare, i entre el gitanos hi havia un que molt li simpatitzava.

Varen pasar els anys, un dia el gitano i el meu pare es van trobar. El gitano va tindre una gran alegria.
-Mira Pep que t'has fet gran, quina alegria de veure't. Que contenta que estaria la Roseta en veure't també. Saps que et dic! No hem diguis que no. El diumenge vine a dinar i aixi la Roseta et veura.

I el pare per no despreciar l'afecte que aquell home li donava no si va poder negar. El diumenge s'en va anar a casa dels gitanos, allà l'estaven esperant i l'havien preparat una gran festa.

La Roseta havia mort una oca. Havent menjat tot aquell suculent dinar es varen sentar a fora el barri a la fresca.

Quan mes animada estava la conversa, un gitano parent va sortir de casa corrent i cridant i diguent:

-Correu, correu, veniu tots aquí! A casa fantasmes hi ha! La parranda toca sola.

Tots es varen espantar i poc a poc s'hi anaven acostant, tenien molta por, els gitanos son molt esparoits, no hi gossaven entrar, i el pare hi va anar i agafant la parranda amb la mà, es va adonar que un ratinyol la feia tocar. Tots van quedar molt parats i no es podien imaginar que un ratinyol la parranda anes a tocar.

Aixi va acabar la festa gitana catalana.


Maria Pilar (Valeria)