La Nenibrú

Un relat de: Tanganika
-Naturalment, aniràs degenerant. I doncs, què esperaves, sent com ets?

L'home ho digué amb un toc brusc en un atac narcisista i negatiu. I va desenganxar el cap d'entre els pits de la dona de setanta anys a qui, quan se li escapava, li deixava anar des de ben endins: 'mama!'.

El pastís selecte, per a dos, que li havia dut, comprat en una pastisseria delicata-delicatessen, saborós, deliciós, tastívol...desaparegué, tall a tall, goles avall. Els efectes gemegosos van ser les postres-postres amb fons de música de saxo mentre es dedicaven al sexe madur -amb incisos immadurs- i pausat que la carícia de l'escalfor d'un vi negre de qualitat no sulfítica hi magníficament afegia.

La Nenibrú no recordà res de la menja quan ell li'n va fer memòria, tot just consumida i també consumat un bon acte.

-Què te n'ha agradat més?- necessitava ell saber, en un arranc vanitós, volent que el regal li fos valorat. Que ella no n'hagués dit ni un mot el feia sentir-se picat. No va poder dir, ella, res de res, de l'ametlla picada, de la nata vegetal, de la xocolata fosa suprema, de les móres?

-Que el fum de les treballades i orlades espelmes se t'ha endut l'enteniment?- va fer veure que bromejava, ell.

Obtenció de cap resposta.

-Que en són unes quantes!- prosseguí.

Davant la incomoditat del silenci, el setantè, adonant-se que no actuava a l'alçada de la circumstància, va picar de mans tres cops, as quals va seguir un cop de veu:

-Ne!
-Ni!
-Brú!

Uns instants més i:

-Nenibrú, reacciona!

La cadena de plata, gruixuda, que ell no es treia mai del coll el feia ser com un gos que pixa limitant territori i que borda si s'hi apropen per por de perdre'l. La Nenibrú, ben egoistament creia, li pertanyia. Es vestí, decebut de com tot plegat anava davallant. Les altres dones assequibles a l'hotel Tram Final no l'atreien com la Nenibrú, de qui se n'havia encapritxat un dimecres en veure-la lluminosa fent dibuixos per als néts d'una amiga d'una altra habitació del mateix pis. Aquell somrís esqueixalat i aquell cap escabellat i aquelles peces de roba de coloraines van ser l'esqueix del seu amor. 'És una nena-nina-bruixa', li vingué.

-Aniré degenerant, sent com sóc- va ser l'advertència que ella li va fer quan va establir-hi conversa a una sala d'estar comunitària, la de parets rosa pal.

Ho digué, també, com per limitar . De tant en tant ho feia veure, somrient burleta per dins i otorgant-se un òscar d'interpretació ben merescut quan, per exemple, l'Òscar no callava contant-li problemes i més problemes. L'Òscar, per a acabar-ho d'adobar, era home de paràgraf llarg. En canvi, la Nenibrú, en els diàlegs era de frase curta.

La Nenibrú, finalment, exhausta de l'absorbent parella tot i només compartir unes hores al dia que, amb la seva sufterfugi-decadència, passà a la setmana, va comprar-li una cadena d'or. Li entregà dins un estoig de pasta d'espelta, que estava molt de moda i si era un conte xinès la de la botiga del poble que endossava de tot al col·lectiu jubilat ja s'ho trobaria.

-La desmemòria em fa memòria que em deslligui de tu, Òscar. Naturalment, prendràs altres rumbs. I doncs, que esperaves sent com ets?

Àvid, estripà i rebregà el paper embolcall. La joia pesava, seria eficaç per a augmentar una incipient gepa i l'intent imaginari d'ancorar el nas de ganxo en terra segura, necessària subconsciència d'ell.

-Òscar, l'has malmès!

El paper de regal amb motius de cubs dins de cubs a fer punyetes, amb una noteta dissimulada enganxada i una frase no llegida. Entristida i amb el rostre exagerant semblar una pansa corsecada, la dona aplanà els trossos de l'improvisat trencaclosques fent-se ajudar per l'home amatent.

Deia:

"De personatge a personatge, com en el joc de l'oca. Fins que el dau es perdé."
Signava: Nenibrú.


Restà, ell, entre sorprès i desconcertat. Ella el fità desitjant que la ment fos més grisa, un gris més tèroil que la pròpia matèria grisa. I així va poder girar-se sense dir adéu i, naturalment, alliberar-se de l'Òscar, molt molt molt més perdut que no pas ella.



Comentaris

  • Una història tèrbola[Ofensiu]
    Montseblanc | 09-10-2019

    Uf, el nom de l’hotel, “Tram Final” ja ho diu tot. Una història d’amor (?) i sexe molt al límit. Però tot és vida fins que s’acaba i tot els dies poden ser susceptibles de ser viscuts en pla serial o com es vulgui mentre els cossos i els cervells aguantin...
    M’agrada molt el nom de Nenibrú, molt maco, i l’explicació també. I això de que la desmemòria li faci memòria a la protagonista...

  • 'tèrbol' cap al final i no 'terboil', Lídia. I mira que ho rellegeixes i repasses dos cops segurs! I tot i així...[Ofensiu]
    Mena Guiga | 09-10-2019

    Ei, però...t'abraço, germaneta!

    :)

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Tanganika

Tanganika

189 Relats

183 Comentaris

97363 Lectures

Valoració de l'autor: 9.42

Biografia:
Al terrat de la meva infantesa amb el llibre de la meva mig maduresa: 'Al terrat a l'hora calenta i altres relats' (Nova Casa Editorial, abril 2015).