In fragància

Vaig obrir la porta de la cambra de ma mare. Era al catre, espaterrada, remenant-se el cony. No es va adonar de mi, abstreta. L'estança exhalava aroma de formatge únic i propi. Vaig somriure i marxar com un llamp cap a la meva.

Me la vaig cascar.

Més tard, la mare se'n va anar a la feina; jo, a estudiar amb uns companys. Abans vaig rentar el plats amb un cul de sabó que quedava. L'ampolla feia música fiu-fiu en prémer-la per exhaurir-ne el contingut alhora que regalava bombolletes alegres i efímeres.

A la nit, abans d'adormir-me, em va inundar un record massa prematur com per ser record: l'olor del calostre i la llet de la mare.

Profundament commogut, l'endemà al matí la vaig abraçar i ella somrigué més enllà de la boca desdentada i les cicatrius que qui em va fecundar li havien ocasionat.