El cul-de-sac dels gats

Estret, sense asfalt, aquell carreró semblava d'una altra dimensió. Un cul-de-sac delimitat per la part posterior d'un edifici de docència duta per religiosos a una banda; a l'altra, pels patis del darrere de cases velles amb murs mitjanament alts i força malmesos. La única sortida del tub: un carrer humid i fosc que li feia perpendicular. Fins no feia massa, havia estat un indret quasi santuari de felins. Però una de les veïnes i un dels religiosos que començava a llegir relats eròtico-satànics que ella li remetia i que començava a plantejar-se deixar els hàbits avorrits per altres de més tòrrids van posar-se d'acord en eliminar aquells éssers. Els feien nosa, no els permetien cardamentes entre matolls i herba d'estil gespa descuidada que estovaven els flancs del cul-de-sac. Els gats eren presents i trapassers de moviments i sons de la parella que no sabia on més trobar-se, així que van encetar a col·locar verí que cremava per dins dissimulat amb sabor de musclos gallecs. Ella, a més, quan trobava gatons, els estabornia contra una roca.

Ningú va fer res. La població de gats disminuí, cap problema per a l'Ajuntament. Aquells dos van fugir a les quimbambes amb el pecat d'ombra. No obstant, l'últim assassinat, en Tristoi, famèlic, blanc i crema, carregat de puces, els perseguia en esperit. L'aflicció que traspuava aquell gat va fer que les puces, vives, fessin un caminet vers el GGV: el Gran Gat Venjador, més conegut com El Gat Groc.
El Gat Groc posseïa l'energia de la vida pura. La seva àura d'un daurat lluent aportava pau als traspassats de la seva espècie que, mentre feien cap al cel que els pertocava, passaven a contar-li com havien mort. Pocs podien fer-ho: costava, paradoxalment, trobar-lo. Les puces d'en Tristoi ho van aconseguir. Com es van entendre ni s'ha d'entendre. El GG entrà en contacte amb uns lleons que aconseguiren fugir d'un parc esclavista i devorar els dos monstres mentre, que curiós, es satisfeien amb la kamasútrica postura del gat.