La mirada d'un desconegut

Camino tibada cap a l'escola. S'ha fet l'hora d'anar a buscar el nen i he hagut de deixar el sofregit a mitges. Ara hauré de córrer per acabar el dinar a temps, perquè se'l pugui menjar abans de tornar…

D'una entrada surt un home jove, les nostres mirades es creuen un instant i veig que s'asseu en el banc més proper...

Espero arribar abans que surtin els nens... Entro a l'escola just a temps, el meu fill corre cap a mi i jo el rebo amb un petó, ‘com ha anat, eh?'... Tornem a casa amb menys presses, el nen s'entreté pel camí, i li he d'anar recordant que s'afanyi...

Aquell home encara és allà. Es prou atractiu... Morè, ample d'espatlles...

Passo pel darrere del banc on és assegut i, quan ja l'he rebassat, tinc la sensació de que em mira. Jo, per si de cas, adreço l'esquena i segueixo caminant, ara sense cap pressa. No me'n puc estar, assajo el gest d'atussar-me el cabell... Hi endinso els dits vàries vegades, descobreixo breument el clatell (quina calor que fa, oi?), i sacsejo la melena; me l'acabo de rentar i voleia lluent... El nen s'ha parat prop del banc... Giro el cap un moment per comprobar que em segueix, i de passada... ‘Au va, anem!'... Faig un cop d'ull i...

Sí!! M'està mirant!...

Agafo al nen de la mà i marxem junts cap a casa. Intueixo la seva mirada mentre ens allunyem...
Aquest home, sense saber-ho, m'ha alegrat el dia.