La llibreta vermella: La memòria indulgent (cinquè capítol)

De vegades m'imagino els records dormint en una mena de son letàrgic, amuntegats en un indret indefinit, un lloc sense espai ni temps que el puguin limitar, un territori màgic al qual només podem accedir per la força de l'evocació. Hi arribem mitjançant la màquina del temps de la música, a través de la mar de fons de la nostàlgia, incitats per la pau contemplativa del capvespre. Allà segueixen, barrejats amb les nostres fantasies i desitjos. Quan els invoquem, desperten: El nen, que no hem deixat mai d'ésser, corrent i fent volar un estel en una tarda plàcida d'estiu, mentre el marejol de garbí entra amb insistència a l'oberta badia de contorns suaus. El vent, la sorra, els minúsculs grans sobre la pell colrada. Una cabellera amagant un rostre, una mirada, una veu de timbre familiar, els nostres joguets preferits, aquell tren elèctric que acumula pols en la capsa grossa de cartró. La innocència, la timidesa, la noia del biquini verd, que jugava a tirar-se una i altra vegada a l'aigua des de l'embarcador en una tarda grisa de mitjans de setembre i que es protegia del fred embolicada en l'escalfor del rus de la seva tovallola. La primera excursió, la primera vegada que vaig dormir fora de casa, la cançó romàntica d'un cantant italià de l'època sonant per a ningú en una discoteca gairebé deserta. Els peus nus sobre l'arena, la línia de l'horitzó sobre el mar desdibuixant-se i confonent-se amb el blau del cel. El pessebre damunt el marbre de la calaixera, l'àvia a la que sempre vaig veure vestida de negre. El xiulet del meu pare arribant a casa després d'una jornada esgotadora. La meva mare fregant els plats a la cuina. La llarga i ben pentinada cabellera de la meva germana.

Records que es difuminen, que entelen els ulls amb una pàtina de nostàlgia. Vivències enganyoses, rememorades amb l'experiència que donen els anys. La ment tendeix a completar els detalls oblidats, els embelleix, els arregla, els mira amb els ulls d'ara. D'aquesta manera el passat es reescriu, mentira pietosa que ens diguem a nosaltres mateixos: No vàrem fer mai un petó a aquella noia, ni ens varem enfrontar a aquell energumen que ens assetjava en el col·legi. La veritat és que a la noia, tímids, ni ens hi vàrem acostar i ens allunyarem d'aquell fatxenda acovardits i amb la cua entre cames. La memòria és una compulsiva completadora de puzles que, per si fos poc, elimina els episodis poc edificants, vergonyosos o decididament contraris al caràcter, personalitat o manera de veure les coses en l'actualitat.

Peró siguin els records una recreació d'una vivència real o una elaboració de la ment conscient que inventa un passat adequat a les nostres circumstàncies d'avui, res ens podrà fer oblidar l'alegria de l'arribada de les vacances d'estiu, la il·lusió del matí del dia de Reis, les expectatives que et creaves abans dels balls de la Festa Major, el descobriment de les complicitats amb els companys de la primera colla, l'olor a ginesta del Corpus i l'aroma de la mimosa que perfumava les nits de la canícula. La vida ens seguirà regalant imatges plaents, veus gairebé oblidades, sons evocadors, olors persistents que ens transportaran inevitablement a les golfes de la ment, al món màgic i il·limitat dels records que, sempre amatents a la nostra crida, no deixen mai d'acudir a la seva cita.