La fotografia

Un relat de: rautortor

Als deu anys el que més odiava a l’estiu era fer migdiada. Per precaució, els pares volien evitar que ens atanséssim als mòdols de la sèquia o, el que era pitjor, a les tolles del riu. En el meu cas, com que alguna vegada m’havia escapat, em tancaven al segon pis on hi tenia l’habitació. Per tant, atès que no m’apetia gens allitar-me, em dedicava a tafanejar pel quarto dels mals endreços. Allí hi havia bona part de la història familiar. Trastos i andròmines, calaixos a vessar de roba, papers, llibres i fotografies. Fet i fet semblava una apassionant parada d’antiquari.

Mig amagat de la resta d’objectes hi havia un bagul amb records de la guerra civil. Indumentària militar, records del front i dels anys passats a la presó, pessetes republicanes i, sobretot, fotografies. Entre aquestes em cridà l’atenció una que ma mare intentava fer fonedissa. Es tractava d’un quartet de xicots entre els quals hi havia el pare. Despullats de pèl a pèl tapant-se les vergonyes amb les mans i palplantats sobre la comporta del mòdol de Farfanya. Al dors es podia llegir, un per tots i tots per un. Una ferma declaració d’amistat, tot fent-se seu el lema dels mosqueters de Dumas. Certament, a banda de la sorpresa de veure el pare nu -tan lluny de la serietat que en aquells temps se li suposava a un pare-, m’emocionà especialment la divisa. De totes maneres, sempre m’inquietà el cinquè personatge, el fotògraf, més que més pel fet que mai el pare no ens en parlà, ni tampoc la mare. El cas és que, als inicis de la contesa civil, els quatre amics conformaren un dels comitès revolucionaris -oficialment sense malifetes. Això no obstant, acabada la guerra, tres patiren ignomínia i deshonor, i el pare anà a presidi. Tot per culpa d’un botifler deslleial.

Ja de gran, un bon dia, mentre remenava fotografies en una fira d’antiquaris, l’atzar m’oferí una còpia de la susdita imatge. De continent, li vaig donar el tomb per veure si tenia alguna inscripció. Quina no seria la meva sorpresa quan vaig llegir, me les pagareu, clar i català.

Comentaris

  • Hola Rautortor:[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 28-05-2019

    Doncs t'invite a que em lleigeixes el poema de "Esplendor de la tardor", quan pugues i tingues temps...
    Doncs em vas comentar això de la fotografia i no me'l vaig comentar res.
    Gràcies i bona nit
    Perla de vellut

  • La vida en blanc i negre[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 25-05-2019 | Valoració: 10

    Un relat en blanc i negre, talment com les fotografíes de l'època. Vitalitat i odi, bellesa i ràbia, la vida. Un relat com un retrat. Moltes gràcies, Raül, per les teves amables paraules del meu poema londinenc. Una forta abraçada!

    Aleix

  • Gràcies...[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 23-05-2019

    Acabo de llegir-ho, el sistema per a penjar una fotografia en el bloc, i et done les gràcies. A vore què tal! Intentaré fe-ho com m'ho expliques...
    Salutacions...
    Perla de vellut

  • Gràcies per comentar, Raül, gràcies![Ofensiu]

    Gràcies per comentar, Raül, gràcies!
    Repeteixo el que ja he dit a bans a un altre relataire que sóc un mal lector, i a més, em costa llegir en pantalla... però hauré de prendre la decisió de fer-ho més sovint... i ha sorpreses agradables...
    Les paraules potser se les endu el vent, però els escrits o les imatges impreses queden!
    —Joan—

  • Excel.lent: [Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 21-05-2019 | Valoració: 10

    La fotografia és que dóna per a molt i ja se sap que és important en la vida, doncs ens fa tindre records de fa anys. Molt bé relatat, Rautortor.
    Una salutació...
    Perla de vellut

  • bon relat[Ofensiu]
    Lavínia | 21-05-2019

    És cert. És un relat que podria ser una novel·la-

  • Tota una història[Ofensiu]
    E. VILADOMS | 18-05-2019

    Ui aquesta fotografia que has trobat, Raül, donaria per a una història molt llarga. Continua esbrinant.
    Fins al proper curs relataire, ha estat un plaer l'anar-nos llegint.

l´Autor

rautortor

221 Relats

752 Comentaris

137732 Lectures

Valoració de l'autor: 9.89

Biografia:
Raül Torrent i Torrent (Menàrguens, 1945)

A més d’un sentimental impenitent, em considero un lletraferit sense remei. La docència, la història i l’arquitectura són la meva dèria i conformen bona part de les meves metes; la poesia, en canvi, és la companya de viatge, complaent i seductora, que tothora m’ajuda a descobrir qui sóc.




Fotografia d'Arno Rafael Minkkinen