La filosofia pintada

El Sis-cents és el gran segle de la pintura: després de l'efervescència renaixentista, de matriu eminentment italiana, es formen les grans escoles pictòriques del Barroc, a saber, la francoitaliana, l'espanyola, la flamenca i l'holandesa. Els genis d'aquest període, es diguin Poussin, Velázquez, Rubens o Rembrandt, esdevindran els referents més importants de l'art de cavallet fins acabat el segle XIX.

La riquesa de la pintura barroca coincideix en el temps amb un altre fenomen cultural de gran magnitud, i no és altre que la forja de la filosofia moderna. Ens interessarem aquí pels sistemes filosòfics concebuts en el racionalisme i en concret pels tres vocals més destacats del corrent: Descartes, Leibniz i Spinoza. Cadascun d'ells basteix una metafísica amb segell propi i que ocasionalment es tradueix en les imatges de la pintura.

René Descartes és el fundador del racionalisme a partir del mètode ‘penso, per tant existeixo'. A grans traços, la seva definició de la natura passa per un nítid dualisme entre l'ànima o pensament (res cogitans) i el cos o matèria (res extensa), coronat per la substància divina (res infinita). No hi ha interferència entre les diferents substàncies, i el moviment s'interpreta segons el model mecanicista de la màquina.

La mateixa nitidesa de substàncies la trobem en la branca classicista del Barroc, corrent de forta implantació a França que encapçala Nicholas Poussin. És característic del seu estil la definició de cossos pesants, d'inspiració grega, d'aspecte escultòric i col·locats teatralment en el paisatge.

El classicisme prové de Rafael i privilegia la línia i el volum en unes composicions de clara vocació antropocèntrica: l'ésser humà protagonista d'aquests quadres, sigui en representació de déus o de pastors, és el mateix ‘home pensant' protagonista del cartesianisme. En la pintura de Poussin i la filosofia de Descartes, la raó humana funciona com a motor estructurador de la natura i el paisatge.

Gottfried Whilhelm Leibniz ofereix una altra versió del racionalisme, ja no de cuny mecanicista sinó organicista. En comptes de definir grans substàncies a la manera dels axiomes matemàtics, el filòsof alemany suposa l'existència de moltes partícules o centres de força anomenats mònades. Les mònades no són simples porcions de la realitat, sinó que interiorment reflecteixen la imatge del tot que les conté. Contra l'estatisme cartesià, l'univers de Leibniz es regeix segons la multiplicitat dinàmica.

El corrent pictoricista prefereix el color a la línia i el moviment al repòs. Si observem les composicions del flamenc Rubens detectem una profusió de personatges de variada natura (deesses, sàtirs, prínceps) que omplen tota la tela a la manera d'un eixam agitat. El colorisme pastós d'aquestes escenes sembla plasmació del flux energètic de les mònades que, a l'igual que els éssers pintats per Rubens, tenen una existència dinàmica i entrellaçada.

La tercera gran metafísica del racionalisme du la firma d'un jueu holandès, Baruch Spinoza. Per superar els entrebancs i malentesos que comporta la identificació de substàncies, el filòsof opta per reduir-les totes a una de sola: la substància divina. Així Spinoza s'adscriu al panteisme o equació Déu-natura, un plantejament que havia fet l'italià Giordano Bruno un segle abans i que li va costar la vida per contradir la doctrina eclesiàstica.

A diferència dels panteismes romàntics, el sistema d'Spinoza es distingeix pel seu caràcter simplificador i auster. L'ésser diví no es coneix a la natura a través de cap revelació fulgurant, sinó en la quietud del paisatge holandès i en el ritme senzill de les seves ciutats burgeses. Un aire de simplicitat que reflecteix com ningú el pintor de Delft, Jan Vermeer, fins a tal punt que el podríem anomenar antibarroc.

Tant en els paisatges de la seva ciutat natal com en els seus magnífics interiors domèstics, l'artista sap evocar una unitat atmosfèrica subtil, un flux temporal que ho embolcalla tot i no privilegia res, de la mateixa manera que en el panteisme spinozià no hi caben jerarquies. Els estaments s'esborren perquè jueus i cristians, servents i comerciants, cosidores i armers, són substància divina i es relacionaran sota el signe de la tolerància, en un aire transparent sense tràfic de mites i beats.