La darrera vegada

La darrera vegada que vaig veure l'Andreu Comarruga travessava el pont en direcció a la ciutat. Deixava enrere tota una vida de penúries i mancances viscudes en aquell poblot de mala mort, entre les Quatre parets d'una barraca de maons vermells i uralites diverses. Va tenir sort. Un raig de llum va il·luminar-lo un dia i va canviar-li l'existència, trista, com he dit, que havia compartit amb la família, cinc germans, dues germanes, els pares i l'àvia materna que, obesa i molt gran no es podia moure de la seva poltrona, en un racó de la única cambra que tenia la casa. Els germans s'arreglaven dormint a terra i els pares ho feien en un llit atrotinat que grinyolava i gemegava només d'apuntar-hi el cul. El seu pare va haver de posar-hi rajols a tall de potes per estabilitzar-lo una mica i evitar una desgràcia. Quan plovia,tota l'estança era un bassal i procuraven no moure's gaire d'un racó, el qual se salvava de l'aigua perquè el terra, irregular, feia una mica de pendent i no s'hi acumulava l'aigua.
Ara se n'anava. Duia poca cosa perquè poca cosa tenia, una muda, un llibre de Machado que havia llegit mil vegades a la llum d'una esperma al seu racó del llit compartit i cent pessetes que havia aconseguit acumular, en secret i en silenci, obtingudes amb les nombroses feines que havia arribat a fer, però, sobretot, gràcies a Mossèn Ramon. De fet, ell era el responsable d'aquesta sortida endavant de l'Andreu. El Mossèn sempre l'havia esperonat perquè s'espavilés i sempre l'havia tractat amb preferència, perquè veia en ell un gran futur, llum als ulls. Finalment li va acabar de donar l'empenta definitiva i el Jove Andreu va emprendre el vol, sol i content.
I tots l'envejàvem, i ens fotia que se n'anés, que hagués tingut sort i que no compartís amb nosaltres la seva bona ventura. No varem tenir temps d'acomiadar-lo, ni de desitjar-li sort o demanar-li que es recordés de nosaltres quan tot li anés prou be, però quasi que millor perquè, emprenyats com estàvem potser li hauríem desitjat alguna altra cosa més que sort i tot plegat hauria acabat malament. Aquella matinada des de la finestra de casa el veia travessar el pont del rieral en direcció a la civilització i l'odiava. Me l'imaginava fincat en una casa nova, amb totes les comoditats, envoltat de riqueses, de dones boniques, d'autos últim model i treballant en algun banc, vestit de vint-i-un botons i atenent la gent rica amb un somriure d'orella a orella. L'odiava.
Mentre vagarejava pel carrer amb els companys intentant passar el temps de la millor manera, el mossèn se'ns acostà. També l'odiàvem a ell ara.
-Què nois passant l'estona? L'Andreu no té tanta sort com vosaltres.
Varem quedar garratibats, ens prenia el pèl. Perquè no tenia tanta sort?
-Potser… potser no el tornarem a veure més.
- Perquè? -Varem preguntar tots astorats i amb neguit
- S'ha allistat a l'exèrcit. Segurament l'enviaran a l'Àfrica i allí, com sabeu s'hi està gestant una guerra i… si les coses van maldades…
- Però… no li ha fet anar vostè?
- De cap manera. Vaig intentar fer-lo canviar d'opinió. La meva recomanació era que anés al seminari, per, des d'allà, poder ajudar la seva família. A més l'Andreu tenia un do especial amb les persones, segurament seria un bon capellà. Però va triar l'altra camí. En fi, no us destorbo més. Adéu nois.
Varem seure en silenci. El sentiment d'odi, la ràbia i l'enveja es transformaren en compassió, pena i por. Potser, el raig de llum que l'il·luminà no era una benedicció sinó una visió del foc de les armes que hauria d'usar.
L'Andreu Comarruga va travessar el pont per darrera vegada.