Sóc jo

Si us dic que es llarg l'hivern que visc
i feixuc i trist a estones
em pensareu abatut,
de truncada veu i
mirada vaga,
en solcs profunds arrambat.
És viu però el meu esguard
i ferm el to dels mots que dic,
i no em fan por les desbastades feixes.
Faig riota dels versos tremolosos que em dubten,
m'allunyo de la poca fe,
del besllum i l'escrúpol hipòcrita.
Ningú no sap, ni imagina,
el ferm propòsit de la meva existència.
Ni jo mateix en sóc sabedor
tant que de mi n'estic.
Ara em sento jo,
Sóc de mi mateix el tot,
nu i obert de bat a bat,
als elements sotmès i lliurat.
De mi depenc,
meu és el temps i el destemps,
la ferida oberta i l'esglai són meus.
Meves són les llargues tardes
i el brogit de les tempestes.
Sóc jo, viu i sencer
qui obre les portes de l'esperança
quieta i pacient,
jo qui desfà, d'una revolada
el fermall que tiba la vida
al meu redós travada.
Jo sóc, únicament jo,
ara que maleeixo i quan vesso amor.
He aprés, en la foscor,
a ordenar els malendreçats records,
a fer-hi notes a les vores,
a subratllar els fets, tots.
Es ma vida el meu camí,
el llarg viatge, caduc tanmateix.
I me l'estimo com és i com serà.
Cap ombra, cap boira farà tel massís
sobre el meu avenir, curull encara
de verbs per viure i per dir.
No sentiré, -així ho vull-
la malícia dels vençuts
ni la ràbia dels derrotats.
Sóc jo,
de mi mateix el tot.