La darrera mirada enrrera

Encara no sé a quina estació de tren baixaré, no m'he aturat a pensar-ho. Sincerament, darrerament no pens gaire, per allò de no tornar a caure.
Em mir i veig alguna cosa freda, estranya, amarga i em submergeixo , endins, fins a descobrir-me i desintoxicar-me.
Veig una passa entre jo i l'abisme que anomenen felicitat, on tothom s'hi vol pedre per sempre més. Intent retallar les distàncies, creu-me, però sempre alguna cosa m'ho impadeix. Com si les tres Erínies gregues volguessin fer-me pagar els errors cada vegada que intent avançar.
Per això, m'assec i m'abandon; abandon la meva ment i sonàmbula, passetj pels carrers de la nit més fosca, mentre el vent em despentina els cabells llargs. M'abandon i no pens, i no sent. Perquè ara et mir i no veig res, de tant no sentir, m'he insensibilitzat. Ni amor, ni fàstic, ni res... i si veig, només veig uns ulls que intenten cridar i aturar el temps, però tu també hauràs de fer el cor fort i viure amb els errors del passat i anar canviant.
N'estic cansada d'acabar sempre pensant amb tu i el teu ser i em promet -de nou- que no tornaré a escriure't, no tornaré a plorar-te, a pensar-te, però sé que mai no podré complir-ho perquè quan intent allunyar-me, una darrere mirada enrrera em basta per saber que tu ets el fons, clavant-me els ulls, -mai les paraules, tu no ets dels qui s'arrosseguen- perquè torni a tu...

I mentres passa tot això, jo em vaig insensibilitzant, per no pensar-te i no fer-te això, el pitjor dels teus retrats. Que la nostre amistat és com la lluna, avegades tan plena, i d'altres, tan buida.

Ainona 6.12.05