La crua realitat

I heus-me ací de nou, envoltat d'un reguitzell de mirades tafaneres, d'ulls que allarguen el coll, curiosos, i que semblen sortir-se de les seves òrbites, bo i esperant poder atansar-se prou al bocí de paper que tinc entre les mans com per arribar a llegir allò que escric. M'agrada aquesta sensació. Els transports públics m'agraden per això. M'agrada el tren. El bus no. I, per sobre de tots, m'agrada, m'encanta el metro.
Avui he anat a Barcelona. I he hagut d'agafar el metro. El que per molta gent esdevé un suplici i/o obligació... per a mi és com una classe de sociologia. ‘Tot un conglomerat de colors es mou amunt i avall'. He agafat la línia verda des de Drassanes fins a Sants. Quan he sortit del vagó de metro, només pujar les mateixes escales que trepitjava cada dia per anar a la universitat, ja he pogut veure la caseta de l'home que ven cupons de la ONCE amb aquell lema tan característic: ‘Para la suerte, pa los cupones, para hooooy!". Però avui no hi era. Suposo que perquè estaria de vacances. I només endinsar-me en el llarg passadís que comunica la línia 3 amb l'estació central de Sants se m'ha posat un noi jove al davant. L'he fet servir d'escut protector, tot movent-ne entre el ramat de gent que corria amunt i avall per l'inert passadís a aquelles hores del migdia. I després de tenir-lo ben bé durant un minut al davant, només aleshores, m'he adonat que li faltava un braç. Portava una pròtesi d'aquelles de color carn on hauria de ser el seu braç dret. I, involuntàriament, m'he sentit incòmode, i m'han agafat ganes d'avançar-lo. Poc després de fer-ho, i experimentar una sensació de llibertat, la velocitat del ramat ha minvat, i el jove se m'ha tornat a posar al davant. M'he passat ben bé mig minut més intentant fugir d'aquella situació i, després de varis intents fallits, m'he girat, he tornat a mirar al front... i ja no hi era.
La realitat no sempre és de color de rosa. I en aquells moments en què sents que allò que veus no es correspon amb el que t'agradaria veure... aleshores intentes fer ulls cecs a un gegant mural imaginari, que fins i tot els invidents podrien veure, i mires de fugir... Com més ho intentes més gran es fa el mural. I només quan el veus, quan acceptes la crua realitat, el panorama es torna més tranquil, i es correspon amb aquell imaginari que només existeix al món dels somnis...