David d'Argent

6 Relats, 33 Comentaris
1961 Lectures
Valoració de l'autor: 9.99

Últims relats de David d'Argent

Últims comentaris de l'autor

  • David d'Argent | 22-05-2017

    El primer que m'ha vingut al cap en el mateix moment que llegia el relat ha estat aquell capítol dels Simpson en què els dofins es revolten i esclavitzen la raça humana. La revelació m'ha vingut força avançat el relat, però, perquè tot i que els tripulants del vaixell invers (gran invent) porten adorables noms de dofins famosos, no hi he caigut abans...

    Interessant i "bizarra" mescla de dofins i cotxes autònoms. Sembla que tens força clar qui seran els hereus del nostre planeta.

  • David d'Argent | 21-04-2017

    Certament valorar el que és la vida, només en base al que ens trobem al nostre planeta Terra, és una mica com intentar fer un estudi sociodemogràfic del món sense haver sortit mai de Despeñaperros de Abajo. En qualsevol cas, les teves formes de vida silicianes, encara que siguin caparrudes, semblen força educades... almenys no cremen els seus heretges.

  • David d'Argent | 21-12-2016

    Caram, li has trobat una utilitat ben sinistra a aquesta xarxa d'AVEs que no se sap molt bé per a què serveix.
    Veig que tampoc confies gaire en el sistema de pensions...

    Negríssima distòpia amb reminiscències nazionalsocialiestes, que guanya una mica de simpatia gràcies al seu estil Paco Martínez Soria.

    No sé què tindran els trens que ens provoquen aquest mal rotllo. El meu relat frustrat d'aquest mes anava en una direcció semblant... però ha descarrilat abans d'arribar a destinació. Doblement negre.

  • David d'Argent | 19-11-2016

    Enginyosa reinterpretació del mite de la Creació, que convida a reflexionar sobre conceptes tan grandiosos com la vida i la divinitat (sovint anquilosats per dogmes inamovibles) molt més enllà d'allò al qual una praxis mental gandula i reduccionista ens té habituats.

    M'ha recordat un relat d'Asimov, i, en certa mesura, a Mad Max i el seu culte a la benzina.

    M'hi identifico i m'hi emmirallo.
    On comença i on acaba la vida?

  • David d'Argent | 16-02-2016

    Casualment (o no, més aviat...) hem imaginat la telepatia de la mateixa manera. Tot i que des d'enfocaments ben diferents: el teu és un relat cyberpunk en tota regla, mentre que el meu prova de portar el tema al terreny del costumisme.

    Un relat executat amb claredat i solvència, que podria ser perfectament hereu d'una obra magna com "El Neuromàntic". Aportacions com aquesta actualitzen la ciència-ficció feta en català, i reclamen la dignitat i la transcèndencia d'un gènere menystingut per la "literatura oficial" del nostre país.

    Personalment considero molt important la tasca d'anar escolant aquest tipus de relats en concursos, certamens i publicacions de caire generalista. Enhorabona per aquest gran relat transhumanista, i també per l'anterior que ja va ser seleccionat!

  • David d'Argent | 30-06-2015

    Interessant exercici descriptiu, que m'ha recordat al procés de revelatge d'una fotografia, en què els diferents components de la imatge final van apareixent a poc a poc fins a donar al conjunt un sentit final.

    Intueixo aquí una bona capacitat per recrear atmosferes i ambients.
    Les meves felicitacions!

    Aprofito l'avinentesa per fer-te coneixedor d'una nova iniciativa literària de la qual sóc impulsor. Se centra en la microliteratura i fomenta la producció de textos a través de la competició entre escriptors:

    https://llmrc.wordpress.com/

    En cas que et sembli interessant ets benvingut per unir-t'hi i participar-hi.

    Una salutació.

  • David d'Argent | 29-06-2015

    Un relat molt bonic, en què la vitalitat del sentiments esdevé gairebé plàstica. I sense estridències, sense embafament. Tot molt mesurat per aparèixer com simple i bell... tal com hauria de ser sempre la vida mateixa. Se m'acaba d'escalfar l'esperit...

    M'agrada com expresses la idea de la sincronia de les ànimes i del viatge plegats, que tot i no ser nova, em commou. M'agrada la introducció, la descripció sensorial, gairebé tangible del repòs enfront del mar, que em transporta a tants moments d'unió mística amb la natura experimentats al llarg de la meva pròpia vida.

    Enhorabona. Un treball preciós.

    Aprofito l'avinentesa per fer-te coneixedor/a d'una nova iniciativa literària de la qual sóc impulsor. Se centra en la microliteratura i fomenta la producció de textos a través de la competició entre escriptors:

    https://llmrc.wordpress.com/

    En cas que et sembli interessant ets benvingut/da per unir-t'hi i participar-hi.

    Una salutació.

  • David d'Argent | 29-06-2015

    Un relat carregat de misticisme, que descriu perfectament el procés de la mort tal com ens l'imaginem els que creiem que la mort tan sols és un pas més en el cicle infinit de l'existència. Curiosament jo també tinc alguns relats i idees narratives a desenvolupar que van per aquest mateix camí... Suposo que bevem de fonts filosòfiques semblants.

    Molt ben expressat, amb un ús tan imaginatiu com efectiu del llenguatge. M'ha agradat de manera especial el teu "vehicle de carn".

    Enhorabona.

    Aprofito l'avinentesa per fer-te coneixedor d'una nova iniciativa literària de la qual sóc impulsor. Se centra en la microliteratura i fomenta la producció de textos a través de la competició entre escriptors:

    https://llmrc.wordpress.com/

    En cas que et sembli interessant, ets benvingut per unir-t'hi i participar-hi.

    Una salutació.

  • David d'Argent | 16-01-2015

    Molt bon relat, company! Reflecteix molt bé el moment i transmet a la perfecció l'absurditat que hi ha darrere de molts actes adolescents, sovint irreflexius. No obstant això, hi trobo una pega: en algunes ocasions el pensament de la noia perd coherència, en col·locar-se al seu cap reflexions que no li corresponen, ni per la pròpia situació d'angoixa que viu ni tampoc per edat o maduresa, segurament.

    Em refereixo a les "hormones", per exemple...

    Enhorabona i salutacions.

  • David d'Argent | 07-10-2014 | Valoració: 6

    Dins de la correcció del que dius, tampoc cal exagerar... que quan has voltat una mica el món te n'adones de totes les coses que tenim en comú amb els espanyols, que crec que cal considerar com veïns o germans, Abusadors i torracollons moltes vegades, si vols, però veïns i germans en el fons. Perquè ens entenguem... un poble diferent seria el vietnamita o el maorí, i tot i així, encara tíndriem el gran comú denominador de ser tots éssers humans... que en major o menor mesura pequem tots del mateix i estem tallats segons el mateix patró.

Últimes intervencions al Fòrum de l'autor

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: