La condemna

Condemnats a estimar-se fins a l'infinit, a desitjar-se envoltats de flames i espurnes, a sentir els seus cossos cada cop més càlids i a fer del petó la seva única paraula. Obligats a restar eternament junts a l'infern, els amants complien sentència. Per a ells el regne dels inferns no crema car se senten com dins del cel que segons diuen, és molts cops més càlid. Era tan dolç càstig el dels amants que els àngels s'escapaven del regne celestial només per observar-los. Ni els envejosos àngels del cel ni els dimonis del mar van poder mai ocultar el seu rubor i la seva fascinació davant l'escena d'amor. On només s'escoltaven les emmudides pel costum flames vermelloses, el obrir i tancar d'ulls dels condemnats ressonaven com el vent, d'uns ulls tan brillants que semblaven gotes d'aigua. Diuen que fins i tot Venus, deessa de l'amor i la sexualitat, els vigila perquè els enveja. I així nit i dia, any rere any i gaudint de cada segon, minut o hora, els amants compleixen condemna, la condemna d'estimar-se eternament. Un cíclic i dolç càstig que només s'aturarà quan deixi d'existir l'amor.