Història d'un home que venia mocadors a una cantonada

Un relat de: Lídia Casanova

Les males noticies m'han enfosquit el cor i ja fa dies que l'insomni i jo compartim un parell de tasses de te i llargues estones agradables de ràdio. La meva ment és ara un amalgama de records inconnexes i no sóc capaç de construir cap història. Recordar el passat se'm fa dolorós perquè la meva rutina quedà trencada però t'explicaré si vols la història d'un amic meu.
Aquella nit també era a la cuina intentant abstreure els meus pensaments mentre prenia una tassa d'un te horrible i repassava en diagonal els resultats de les proves. La pluja colpejava els vidres i de tant en tant un llampec il·luminava el passadís. La meva mirada va quedar uns segons encisada per l'aura del rellotge de la cuina que penjava d'un petit clau. Vaig esperar pacient que l'agulla dels minuts canviés de lloc, volia comprovar que el temps passava i que la tempesta s'havia acabat. Un tic i un tac i d'aquí fins a seixanta, però l'agulla no es movia. En retornar la vista a la infusió vaig comprovar que a dins només hi quedava un glop, però els colors se m'ajuntaven i no em veia capaç. Un calfred va recórrer el meu cos i va fer que m'aixequés. De la meva boca va sortir un "no" que s'ofegà entre el soroll d'un cop sec al terra i al que continuà un altre so més suau i líquid. La curiositat guanyà l'orgull i, en baixar la vista, vaig veure l'agulla dels minuts dintre de la meva tassa amb l'últim glop.
La Dora es va aixecar, l'havia despertada. "No podem continuar així", va xiuxiuejar i, posant la seva gèlida mà sobre les meves espatlles, em va dir que fes el favor d'acompanyar-la al llit. "A aquest rellotge li falten piles" vaig cridar just abans d'agafar el meu bastó i d'acompanyar-la cap al dormitori. Jo sabia que tot canviaria força; la diabetis se m'enduria la vista, la meva vida es tornaria foscor i al meu barri mai no tornaria a sortir el Sol.



Aquell dijous, com almenys els tres següents, el diari anunciava bon temps. Al matí la televisió informava de les mateixes desgràcies, a les escales la veïna escridassava els nens perquè tornaven a fer tard i el carrer del CAP continuava igual de brut i buit. A la porta del centre d'assistència però, vaig advertir la presència d'un home que em va dir bon dia i em va oferir un paquet de mocadors. Llavors encara m'hi veia i avui quan parlo d'en Vasmi intento recordar mentalment com era; l'home pelut i moreno amb les dents de marbre que em va cobrar deu euros per un paquet de piles que li vaig comprar sense tan sols recordar que el meu rellotge ja no marcava els minuts.
No sé ben bé explicar qui era en Vasmi o perquè va significar tant per a mi però sí recordo el vincle gairebé invisible que ens va unir durant tant de temps.
Aquelles piles s'havien transformat en l'excusa de les nostres trobades. Tenia la sensació constant que aquell home no em deia la veritat, sentia que els seus ulls no m'eren del tot sincers però no m'importava perquè la mentida s'havia convertit en el nostre hospici.
Era part de l'entorn, aquell indi m'era tan familiar que fins i tot li vaig explicar perquè anava cada dijous a veure el metge. "Tens por de quedar-te cec?", m'havia preguntat el dijous d'un matí humit. Recordo que la foscor va envair llavors el meu cor i vaig voler desaparèixer, esvair-me per sempre. Com l'últim pètal d'una rosa que es resisteix a que arribi l'eixut estiu, jo em resistia a reconèixer que la llum se m'acabava.
Tenia tanta por!. No fou cap metge, no fou la meva dona o els meus fills, fou aquell ningú, un indi que venia paquets de clínex a la cantonada d'un carrer estret i brut a un barri cèntric de Barcelona qui em preguntava pel meu espant.


Les seves innocents paraules eren claus de foc per la meva ànima i ell se'n va adonar; "Vostè és valent com Sant Jordi", recordo que em va dir després.
Poc a poc vaig comprendre que cada paraula i cada silenci que sortís de les cordes vocals d'aquell ésser mereixia la meva atenció. Tenia 45 anys i un parell de nines negres juganeres que miraven tot i tothom que passava pel seu davant.
Algú que passés diàriament per allà podia creure en la innocència d'en Vasmi i fins i tot, establir-hi una relació paternal. Ell però sabia prou bé allò que feia. Controlava la gent, la seva paradeta. Era per a la resta una part més del mobiliari urbà i per al carrer, el rei dèspota indiscutible.
Darrera de les seves salutacions s'amagava la intenció del millor antropòleg i realment ens coneixia a tots. Ho notava cada cop que veia que saludava la cartera i li preguntava pels seus fills o quan els metges, metgesses i infermeres el saludaven tan amorosament, com si fos un pacient més.
Tothom però mantenia les distàncies. Només era ell quan s'estava a l'entrada del CAP i el que feia la resta del dia difícilment interessava ningú. Conèixer en Vasmi i saludar-lo amablement cada matí era la dosi mínima i màxima de bona persona requerida per la gent del Raval.
Els humans necessitem sentir que som únics i creure que controlem qualsevol situació. Comparem constantment, envegem, pensem només en nosaltres mateixos i convertim a la resta en els lluitadors de la nostra causa i en Vasmi s'havia convertit en el lluitador de la meva. Jo mateix vaig caure en tòpics absurds quan vaig conèixer en Vasmi.
L'ajudava perquè li tenia llàstima però no recordo haver-li preguntat mai si necessitava de la meva caritat.


De fet, el temps passava i el calaix de la tauleta del menjador s'omplia dia a dia de donatius que un amic indi feia a un home que es creia l'únic cec del món.
Ara sé que si hagués sabut més coses d'ell res no hauria estat igual. No sabíem res l'un de l'altre, res més que els nostres noms i un grapat de coses banals que ens dèiem a diari, coses que variaven tant o més que el temps d'un dijous al matí al carrer brut i buit d'un barri cèntric de Barcelona.
Li agradava preguntar-me sobre dones i derivava molt sovint les nostres converses a l'extrem de la sexualitat, parlava d'aquells temes com si fos un adolescent ple d'hormones. Em deia "amic meu" i em feia prometre-li una orxata. Senyalava tothom del carrer i em deia "aquest es dedica a això", "aquest guanya allò altre"...
Entre frase i frase a vegades se li escapava algun petit detall privat seu, sobre la seva vida abans de venir a Barcelona, la seva família o allò que feia després del CAP. Aquelles petites coses em servien de fil per imaginar qui era en realitat en Vasmi. M'agradava pensar que potser era un milionari indi perseguit per la justícia, un traficant d'òrgans, qualsevol cosa. Insistia a creure'm que aquell indi era més que un indi que venia mocadors i prou i desitjava de tot cor que el meu camaleònic amic fos més que això.
El dia de l'accident vam travessar una línia més en la nostra relació. Volia pagar-li les piles amb un bitllet de vint euros perquè ni la meva dona ni jo no en portàvem un de més petit. No vaig esperar el canvi i vam marxar. Quan ja portàvem una estona a casa algú va tocar el timbre; "esperes algú?", em va preguntar la Dora mentre doblegava unes estovalles de color taronja, que recordo perfectament perquè feien boletes i fins i tot una tenia un esborrall que no sortia mai.


Vaig fer que no amb el cap i vaig acostar-me a la finestra. En retirar la cortina no em feia creus, allà fora hi havia en Vasmi, recolzat a la paret del portal, somrient.
El meu amic se n'havia adonat d'allò del canvi i ens havia seguit fins a casa per tornar-nos els deu euros. "Tot un detall no?", va dir la meva dona en veure'l.
Vaig baixar les escales molt incòmode. Era com si estigues despullat enmig d'una onada de gent. Sentia que en Vasmi havia entrat al meu territori, al meu espai. Anava pel quart pis, me'n quedaven tres i l'únic que podia pensar era en com tractar-lo. Sentia ell el mateix quan cada dijous jo entrava en el seu territori i li donava conversa?
Com si fos un objecte, en Vasmi s'exhibia a diari a aquella cantonada. Llavors ho vaig entendre tot; les seves màscares, els seus ulls mentiders... passava tant de temps davant tothom que allò que li quedava, el seu pensament i fins i tot les seves penes, se les guardava per a ell i a nosaltres ens regalava el seu somriure de marbre.
Ja al replà de l'escala vaig encendre el llum i neguitós vaig obrir la porta. "Moltes gràcies Vasmi", li vaig dir. No volia deixar que marxes i encara que sabia que la nostra relació mai tornaria a ser la mateixa, el vaig deixar passar. Vam fer la orxata que li havia promès i vam xerrar per primera vegada de la vida, de la nostra. Vaig entendre que en realitat ell i jo no érem tan diferents. L'havia utilitzat com un mocador, l'havia fet part de la meva vida sense el seu permís. Les piles eren l'excusa per veure'l, per pensar en alguna cosa que no fos en la meva malaltia. Van ser les dues millors hores de la meva vida. En marxar, en Vasmi va mirar cap a la paret i rient em va dir "crec que el teu rellotge no funciona". No he conegut ningú més sincer que ell, tan autèntic.




D'allò que li va passar a en Vasmi me'n vaig assabentar tan sols un parell d'hores més tard. Un cotxe es va saltar el semàfor a la Ronda de Sant Antoni i el va atropellar. Una rotllana de gent l'envoltava. De nou regalava un detall íntim de la seva vida i aquest cop es tractava de la seva pròpia mort. No vaig voler veure'l. Només volia corre i corrent vaig arribar al carrer del CAP, m'hi vaig asseure i vaig escriure-hi al mur "carrer d'en Vasmi". Necessitava que sabés que ara ja tenia un amic.
Ara quan anem al metge amb la Dora li pregunto si hi ha cap noi venent mocadors a la porta però la resposta sempre és la mateixa.

Comentaris

  • Noraboa[Ofensiu]
    Felinoman | 28-07-2007 | Valoració: 10

    Non podo facer unha crítica dos relatos porque non son experto no tema nin sabería por onde comezar, a min parécenme mi bos e non serei o único que o pense. Se non entendes algo dimo, penso que tes moito futuro no periodismo e na literatura e cando escribas os teus libros serei o primeiro en mercalos todos, jeje. Bicos miña nena e espero que falemos pronto. Quérote.

  • Molt bé![Ofensiu]
    alex1985 | 24-06-2007 | Valoració: 10

    Es pot escriure una història de qualsevol persona, com per exemple la història d'un fuster, si l'escriptora és molt bona i s'ho treballa.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Lídia Casanova

Lídia Casanova

7 Relats

20 Comentaris

7794 Lectures

Valoració de l'autor: 9.94

Biografia:
Em dic Lídia Casanova, sóc de Sant Boi de Llobregat i sóc periodista. Per mi escriure és dubtar, és buidar-me i és viure. L'única cosa que sempre em fa feliç.