La mort de l'amor

L
a nit i el dia es toquen a la tardor un matí de novembre. La rosada que mulla les voreres de la ciutat és testimoni de l'arribada d'un sol que ho il·lumina tot amb tendresa quan els fanals del carrer es van apagant poc a poc. A la plaça no s'hi respira més vida que la d'uns tímids ratolins que volten per l'herba humida i pels forats del monument al President. Ell com cada matí agafarà el metro. A la plaça ara ressona la fusta de la seva crossa, l'altre peu però la segueix en silenci. Vesteix parracs i no se'n recorda del seu nom, de vegades pensa que és possible que mai n'hagi tingut un. El vent li tira cap als ulls uns cabells grisos que mai no es veu, també dubta de si té un aspecte. Damunt d'un nas rodó i gros la seva mirada recorda l'oblit i els seus llavis les paraules mai dites, tot ho pensa. S'asseu ample a esperar el tren, li sembla veure les mateixes cares, al seu costat, un gran espai buit. Avui tampoc, pensa. Busca la mirada fidel d'algú més sense esperances, són masses anys i no recorda si ningú mai l'ha vist. El gust salat d'una llàgrima arriba als seus llavis just avanç de que passi el tren. Una pressió molt forta al pit el fa tremolar i cau a terra. Tanca i obre els ulls. Algú el mira. <> li pregunta. <> respon.