La cel·la d'Escher (o l'infinit)

- No, no, és per aquí, a mà esquerra - digué la secretària quasi cridant, doncs no es va voler aixecar de la cadira.
- Ah, gràcies - vaig fer jo, afegint un gest elegant que donés la impressió de que era un cavaller educat i amb estil (savoir faire, que en diuen).

La primera impressió que vaig tenir en entrar a aquella saleta va ser de buidor. Com si hagués estat xuclat cap a l'exterior de l'Estació Espacial Internacional i surés al buit, a l'infinit, sense referències d'espai o de temps. Es tractava d'una sala amb vuit cadires/pupitre (en formació 3-3-2) i una taula típica de despatx. Fins aquí tot normal. Però el cas és que les parets no eren de guix, sinó de mirall i, per tant, la saleta es convertia en un calidoscopi gegant, ja que els miralls es reflectien els uns en els altres fins a l'infinit.

Hi havia tres persones a dins, assegudes en dues de les cadires de darrera i una de les del mig. En adonar-me de la seva presència vaig caminar immutable cap a una cadira, fent veure que estic perfectament habituat a entrar en sales on la llum es reflecteix en els miralls fins a l'infinit. Som quatre. Som infinits. El silenci dels desconeguts ens atrapa i atura el temps. Com a l'espai exterior, sembla haver-hi el mateix en totes les direccions. Hi ha infinits jo, però malauradament hi ha el triple d'infinits estranys, tancats, molt a prop, en aquesta gàbia hermètica a la llum. L'angoixa es va apoderant de mi, busco els meus ulls en el mirall més proper i hi veig un estrany amb pànic a la mirada. Sóc estrany, sóc un d'ells. Desvio la mirada cap a la dreta, a la meva galta, la meva orella i després el no-res, el no-res etern que s'estén, salto a l'infinit, a l'hiperespai, caic a una velocitat extrema cap al fons d'aquell joc de llums, que és un pou sense fons. La velocitat em fa lliure; puc escapar dels estranys, dels enemics, de mi mateix. Tinc la lleugeresa de la llum, sóc veloç com ella i quan vas al seu ritme, el temps s'atura.

La porta s'obre, trencant la simetria de la gàbia de llum. El meu viatge sideral s'atura, o més ben dit, el raig de llum que em transportava se'n va sense mi, continua el seu camí, rebotant infinitament en aquelles parets elàstiques per a ell. Entra un home encorbatat, és un jove pijo, amb gomina als cabells, ulleres de cul de got i una corbata que crida amb estridència "tinc un Màster a Harvard". L'indesitjable s'asseu just al meu costat, sense dir res, sense mirar ningú, com si la sala fos buida. Els vidres de les seves ulleres filtren tot allò que és irrellevant, que no és digne de ser vist: som invisibles per a ell. Puc ensumar el perfum de la seva autosuficiència. Intento respondre emetent feromones de marcar territori. Vull que ensumi la meva ràbia, que sàpiga que el vull apallissar, que no em duraria ni dos minuts. El busco amb la mirada, horror! N'hi ha infinits d'ell! Quin d'aquells parells d'ulls és capaç de veure'm? Cap, evidentment: tots porten les ulleres amb filtre.

Es torna a obrir la porta. Entren un home d'amples espatlles i cabell llarg, recollit en una cua i un noi petit, mal afaitat i amb cara de gàngster. Seuen i la sala sembla tan plena com una llauna de sardines (infinitament propagada en totes les direccions). Sento l'angoixa d'estar dins un taüt. Pitjor, una fossa comuna. Pitjor, un pis de 30 metres quadrats. Somric en pensar en els flamencs (aquelles precioses aus que adquireixen un color rosat al plomatge) que es reuneixen en grans multituds per aparellar-se i criar. Es senten més segurs. Uns científics van col·locar un mirall i van comprovar que els flamencs es situaven al costat del mirall per criar (doncs semblava que n'hi haguessin més, per tant estaven més segurs). Si fóssim flamencs, això seria una autèntica orgia. Tot i que, de fet, no hi ha cap noia, observo. I els flamencs no son hermafrodites. És una llàstima pels pervertits (psicòlegs (psicòpates)) que ens deuen estar mirant des de darrera d'algun d'aquests miralls.

La porta s'obre de nou. Entra un home prim, calb, elegantment vestit, amb els ulls que se li surten de les òrbites (és un d'ells, un dels pervertits de darrera del mirall, se li veu a la mirada estratosfèrica). Mira en totes direccions. Es situa davant nostre (darrera, a la dreta, a l'esquerra i a l'infinit dels inacabables nosaltres). Ens mira en silenci durant un període de temps indefinit (és impossible mesurar el temps dins d'una gàbia).


- Bé. No estem tots, però crec que podem començar. Com ja sabeu aquesta és una selecció de personal per a incorporar directius per a una prestigiosa multinacional. El primer que heu de fer és convèncer-me de que sou el millor candidat dels que heu vingut avui. Podeu fer servir l'insult, la mentida, el llenguatge corporal, la intimidació, la violència verbal, la calúmnia, la desqualificació, l'amenaça i qualsevol altre recurs del qual disposeu. Sigueu creatius. Això sí, ho feu respectant els torns que s'assignaran per ordre alfabètic, doncs som gent civilitzada. El seleccionat passarà a una segona fase on ja se li explicarà el que haurà de fer.

Estic assegut en un banc de la Plaça Catalunya. Una suau brisa s'esmuny entre els meus cabells, els acarona amb una carícia tendra que em va fent tornar el seny, poc a poc. Observo impassible una ambulància i dos cotxes de policia, fent enrenou al costat d'una paradeta de menjar de coloms destrossada i una multitud de curiosos que s'encaren a un home amb la roba bruta. Guerra, home, crueltat. Tot passa davant dels nostres ulls, mentre xuclem amb indiferència un suc de poma, còmodament asseguts, gaudint de la pau d'abans i de després de cada tempesta (infinita, en totes direccions, en tots els plans, eterna).