La carta als Reis

Benvolguts Reis Maigs,

Abans de començar la carta, voldria disculpar-me per la deixadesa epistolar de tots aquests anys. Va arribar un dia que vaig creure que ja ho sabia tot de la vida i que ja no caldria demanar-vos mai més res, però els anys no han deixat de mostrar-me què equivocat que estava.

També sóc conscient, amb vergonya i culpabilitat, que mai abans us he donat les gràcies, així que vaig a posar-hi remei:
Gràcies per tants desitjos complerts durant tots aquells anys d’infància. Però sobretot, gràcies per no portar-me tot allò que vosaltres sabíeu que no m’havíeu de dur. És curiós com, amb el pas del temps, un no-regal pot convertir-se en el millor regal.
Gràcies per les llaminadures, i per aquell trosset de carbó que em posàveu cada any. Així, més tard, quan la vida et llança muntanyes de carbó a sobre, ja has tastat el gran significat d’aquella petita metàfora de color negre.
I gràcies per tot allò que el destí m’ha anat regalant fins al moment actual, sense necessitat de que ni us ho demanés, i tot disfressat sempre de coincidències sense sentit -que, paradoxalment, després te n’adones que són les úniques que en tenen, de sentit-.

I ja que hi sóc, aprofitaré per demanar-vos tres cosetes:
Pels adults, el que vulgueu. Però l’únic que vull és que ho compreu en alguna tenda d’aquestes que coneixeu, que només venen coses de les importants, de les que mai s’han de canviar perquè sempre són de la nostra talla.
Pels nens grans, us demano que, tot i que ho saben, continuïn fent-vos la carta cada any. I quan es pensin que les emocions tenen data de caducitat, que no triguin tant com jo a reconèixer el seu error.
I pels petits, només vull que els hi segueixin brillant els ulls com fins ara.

I vosaltres, Reis, què voleu que us portem nosaltres?
Amb l’aigua i el pa pels camells, ja podeu comptar-hi.
Per sempre més.