La capella d'aigua

Un relat de: ignasicarsícostas
El capellà impartia les últimes benediccions sobre el fèretre del fill del Josep. Seguidament, acomiadava tothom i donava pas a la cerimònia del dol, el qual havia de suportar-lo sol, aquell pare que ho havia perdut tot. El càstig semblava més cruel per ser el mes d'agost i fer una calor que, per si sola, asfixiava les ànimes.
En aquell poble apartat de tot, coster i àrid, els estius encara eren més insuportables. El sol queia sobre les cases i els voltants com si es tractés de ferro fos. La terra era erma i les valls només servien per fer créixer uns esquàlids ametllers que amb prou feines donaven per viure. A les muntanyes, argelagues i romers eren els únics que tenien prou caràcter per créixer.
El Josep es mantenia dret per pur atzar. El dolor que sentia era tan gran que les gotes de suor es confonien amb les llàgrimes, les quals només tocar a terra s'evaporaven com si mai haguessin existit.
La Lluïsa, germana del Josep, va recular dins l'església fins a quedar-se l'última, tothom va comprendre que volgués ser la darrera en consolar-lo. El Josep es quedava sol.
La dona, vestida de negre tota la vida a causa de les morts que havien castigat la família, va avançar fins a arribar davant seu. La gent que ja estava al carrer es dispersava i ella, acostant-se a l'orella del germà, com si el besés, li va dir:
—Déu t'ha castigat. Has enterrat la teva dona i dos fills. A què esperes? Torna'm totes les terres que per dret em pertanyen i potser el diable et deixarà morir en pau.
El Josep no va fer cas, sabedor de la maldat que corrompia el cor de la seva germana. Ara calia acomiadar-se del seu fill gran i en aquell moment les paraules de la Lluïsa les va llençar en un pou sense fons.

..............

Ella va tenir cura dels pares i va viure a casa seva fins que van morir, el testament la feia hereva de la casa i d'alguns horts adossats. Al Josep, malgrat que ell haguera marxat a viure a casa de la pubilla, com a hereu li deixaven totes les terres. Els pares encara li retreien des de sota terra aquella fugida.
La Lluïsa no va quedar conforme. Ella havia sacrificat la seva vida quedant-se a la casa pairal. El rampell d'un xicot que es va enamorar d'ella, quan ningú la volia i amb qui va acabar casant-se, va ser la seva gran sort. Abans d'un any va tenir un fill, que havia de ser hereu de totes les terres i cases de les dues famílies. Un cop assegurada la descendència, el marit no va poder acostar-s'hi mai més, a la seva dona. Ni tocar-la.
El Josep no hi tenia cap dret, va marxar i va formar una família de nou. És veritat que mai va desatendre les terres, però era la seva obligació.
La relació entre els dos germans i les dues famílies es va arribar a podrir com la gangrena que avança mortalment cama amunt. El Josep, malgrat el rebuig de la Lluïsa, se l'estimava i procurava ser comprensiu amb totes les males jugades que havia rebut al llarg dels anys.
La Lluïsa no se l'estimava, l'odiava, sentia repugnància només de veure'l. Sempre tenia al cap el mateix pensament: «Un hereu fora de casa, qui ho pot entendre això? L'hereva sóc jo, que m'he quedat».
El seu cor estava corromput per l'enveja i pel desig que tenia que el seu fill tingués més terres que ningú al poble, que fos un veritable hereu, com Déu mana.
El Josep, de ben jove, es va enamorar d'una noia del poble. Ella tenia els pares delicats de salut i no volia deixar-los sols. Al Josep no li va semblar malament i va anar a viure a casa d'ella. Els pares d'ell no ho volien i no van arribar a comprendre-ho mai. La Lluïsa, dolenta de naixement, a més a més ajudava a enterbolir-los l'enteniment.
La parella d'enamorats va tenir dos fills, l'alegria en aquella casa cada cop era més gran. Malgrat aquesta joia, tots es van anar fent grans, els pares van morir... En certa manera ho van acceptar tan bé com van poder, al cap i a la fi era llei de vida. Els fills i ells van seguir creixent i, en el punt més alt de felicitat que hi havia en aquella família, la mare va emmalaltir. Els hospitals eren lluny i cars, havien de pagar el cost de viure en un poble apartat de tot. El metge va dir que tenia la malaltia que es menjava a la gent per dins, res a fer, només calia esperar l'agonia i el desenllaç. Ni una cosa ni una altra van ser fàcils de passar ni de pair per al Josep i els fills. Finalment, la dona del Josep va descansar en el cementiri del poble al costat dels seus pares.
Aquest cop que la vida li va donar arrabassant-li un tros del que més s'estimava, va deixar marcat el Josep, el qual mai més va ser la mateixa persona i lentament va caure en una trista melancolia.
A casa, a l'entrada, hi tenien la cisterna d'aigua, que s'omplia a poc a poc amb l'aigua de les escasses pluges. A la part superior de la cisterna, allà on hi ha la galleda i la politja per pujar l'aigua, hi havia una porta estreta de fusta i les parets s'estrenyien al seu voltant. Potser per la seva forma ovalada li deien la capelleta.
El Josep, havent renegat de tot el món espiritual, de l'Església i dels capellans, havia agafat el costum de seure davant d'aquell armariet, de la capelleta, per recordar la seva dona. Era el lloc on podia estar més tranquil i, si bé no resava, sí que podia parlar amb la seva dona i explicar-li com anaven les collites, com creixien els nanos o el que li vingués de gust dir-li en cada moment d'intimitat.
Però la negror i la desgràcia només havia fet que començar a rascar la porta de la casa.
La Lluïsa, encegada per l'odi, amb la ment pertorbada i el cor ennegrit, un dia de cacera va agafar una escopeta del seu marit i va anar a la muntanya amb la intenció de matar el Josep. Hi havia molts caçadors, dispararia i s'esmunyiria de pressa cap a casa, algú carregaria la culpa d'haver esguerrat el tret pensant que darrere les mates hi havia un porc senglar en lloc del Josep amagat.
Va recórrer la muntanya amagada darrere els pins, però no aconseguia trobar el lloc ideal per fer el tret mortal. La vida, tot i això, havia de somriure al mal i la Lluïsa va veure com el fill petit, el seu nebot, s'amagava en uns matolls. Ni un segon s'ho va pensar, va disparar i centenars de petits projectils de plom van impactar al cap del noi. Ella va començar a córrer cap a casa només amb el desig que fos mort, que hagués encertat de ple amb el tir.
La notícia de la desgràcia va arribar aviat al poble junt amb el cos del noi. El Josep gairebé no el va poder ni reconèixer, només per la roba i l'escopeta que portava. La visió del cap desfigurat del seu fill petit l'acompanyaria la resta de la seva vida, la qual desitjava cada cop més que fos ben curta.
La Guàrdia Civil no va fer massa recerca, algú havia confós el noi amb un senglar i hi havia molts caçadors. La parella d'autoritats, sense haver de donar explicacions a ningú, tampoc es va preocupar molt en saber qui, en concret, ho havia fet. Aquests accidents ja passaven de tant en tant, en aquells paratges allunyats de tot. Així és que el Josep i el seu fill gran van enterrar el fill i el germà, havent d'empassar-se la ràbia. Ells sí que sospitaven d'on havia sortit el tret assassí.
Dies després de la cerimònia el Josep va caure en la tristesa més profunda, el fill el veia com passava les estones mirant la capelleta de la cisterna. No ho entenia massa, però el deixava fer. Tampoc hi havia manera de consolar-lo i assegut aquelles hores en una cadira atrotinada de boga semblava més feliç. El seu cap, però, començava a treballar en un pla, senzill però eficaç per acabar amb tot allò, amb la pena d'haver perdut, pares, dona i un fill.
La Lluïsa va callar, volia fer el paper de cara al poble i anar a veure el seu germà, però hi havia una força que li ho impedia, i no era la culpa de ser l'autora de la mort del seu fill, sinó la ràbia que sentia per haver de mostrar-se afectuosa amb ell.
L'ànsia que la turmentava per no ser ella la receptora de totes les terres dels pares cada dia que passava era més intensa. Aquell deliri que tampoc entenien el seu marit i el seu fill, però del qual no es podia parlar, se la menjava per dins. Prima fins a tenir un aspecte malaltís, la cara coberta d'arrugues i cremada per aquell sol que no donava treva a la comarca, les cames cobertes d'unes mitges negres amagaven les taques produïdes per una mala circulació que l'amenaçava en fer-li abandonar aquest món en qualsevol moment. L'esquena encorbada de les hores de treball amb l'aixada li donaven encara més un aspecte físic sinistre. Així i tot, la sort li va tornar a somriure, o la desgràcia va castigar al seu germà.
La dona del Josep va transmetre la malaltia que la va matar al seu fill gran. D'improvís, un dia a mig matí, esporgant ametllers, es va començar a trobar malament. Res alarmant en un principi, una mica de mareig, un dolor després de dinar. Els símptomes van anar augmentant en poques setmanes amb un cansament exagerat i una pal·lidesa que feia por de mirar-lo. La consulta al metge va ser demolidora, el diagnòstic brutal. Era el que provocava pànic i que anava agafat de la mà d'un enemic que no veies i contra el que no podies lluitar. Tenia la malaltia que se'l menjava des de dins.
El Josep estava desesperat i maleïa el cel i l'infern en la mateixa proporció que la Lluïsa saltava de joia. No veia sortida, no sabia com podia desfer-se del seu únic impediment per quedar-se amb tot. No era possible un altre accident de caça, fins i tot no era possible un accident sense cap explicació més. Seria massa sospitós. Però la mare natura, la salut o l'àngel que ens protegeix a tots —pensava la Lluïsa— s'havia posat a la seva banda de la balança i en uns pocs mesos el fill gran del Josep va entrar en una terrible i dolorosa agonia fins que va morir una matinada.
..........

El Josep, realment no va sentir la seva germana. En cas contrari probablement l'hauria escanyat allà mateix, sota la porta de l'església. No podria haver tolerat un menyspreu així si no fos perquè al mateix temps el seu fill sortia del temple dins d'una caixa.
Però la ment de les persones és retorçada i, sol a casa, passats uns dies d'angoixa asfixiant, assegut davant de la capelleta de la cisterna li van venir al cap aquelles paraules escopides per la serp de la Lluïsa. El Josep es va enfadar, potser per primer cop a la seva vida va sentir el sentiment d'odi com li agafava el cor amb força i el premia fins que gairebé no podia respirar. Passada una estona, l'odi va deixar pas a una pena enorme, molt més forta de la que havia sentit en cada pèrdua de casa. En mirar al seu voltant només va veure una casa vella, sense cap comoditat, ara massa gran per viure-hi ell sol. La mula semblava també dessolada i van estar mirant-se als ulls una estona fins al moment en què el Josep ho va entendre tot. Sovint els animals són més savis que les persones i aquella bèstia li havia assenyalat el camí ben clar. Era el moment de posar en marxa el pla amb el qual acabaria tot patiment.
La Lluïsa caminava del menjador a la cuina i de la cuina al menjador posseïda pels nervis. Havia de fer un gest davant del poble perquè la gent no veiés en ella una dona avariciosa —ella estava convençuda que no ho era— sinó una germana trista i dessolada per la desgràcia del seu germà. En un moment dels viatges que feia travessant la casa va decidir empassar-se tot l'odi i tota la felicitat que sentia i anar a veure el seu germà, millor dit, que la gent del poble veiés com ella anava a consolar el seu germà.
Mentre ella esperava que baixés el sol i la gent sortís al carrer i pogués ser vista pel màxim de persones del poble, el Josep va deixar la gorra penjada de la cadira de boga, plorant es va desbotonar la camisa i es va treure la samarreta. Ambdues peces de roba les va plegar deixant-les en l'escala de la casa. Per treure's les espardenyes es va asseure a la cadira, calçat i mitjons eren fora. El terra fresc de l'entrada no el va fer reaccionar i va seguir fins que va quedar totalment nu, com quan va néixer. La roba tota en ordre damunt l'escala. No volia donar feina a ningú.
La Lluïsa baixava pel carrer gairebé corrents, que la gent la veiés neguitosa. La calor encara era sufocant i més efecte li feia a ella, tota vestida de negre com un tros de carbó.
El Josep va mirar l'animal, li va semblar que assentia i, sense pensar-s'ho més, va obrir la porta de la capelleta abocant-se dins i caient en l'aigua gelada de la cisterna, que era plena fins dalt. Desorientat, no va tenir altra opció que ofegar-se en pocs minuts.
En el moment que la Lluïsa empenyia la porta pesada del carrer encara va ser a temps de veure com desapareixen les cames del seu germà pou avall.
Va portar-se les mans a la cara impedint la possibilitat que sortís un crit de la seva boca. Estava paralitzada, el terreny li quedava lliure, totes les terres eren per a ella, finalment. Cap tristor, cap penediment passava pel seu cap, només joia. No podia avisar ningú fins que estigués segura que el seu germà era mort.
Al cap de pocs moments, la porta d'entrada es va obrir de nou. Ella no es va girar fins a sentir la veu de l'oficial de la parella de la Guàrdia Civil.
—Què està passant aquí? On és el Josep? Venim a donar-li el condol. No hem pogut passar fins avui.
—Jo... —balbucejà la Lluïsa.
Veient la portella de la capelleta oberta, el jove guàrdia civil va abocar-se veient l'esquena nua del Josep surar al fons del pou.
—Però què fa? Com és que no demana ajuda? Quanta estona fa que és aquí?
Apartant-la del mig amb una espenta, van aconseguir tirar unes cordes al pou i recuperar el cos del Josep. El van deixar damunt del mateix terra que ell havia abandonat feia uns minuts, però no van poder fer res més que avisar el metge perquè certifiqués la mort.
Els homes repetien incansablement les mateixes preguntes a la Lluïsa. Ella, més astuta que una guineu afamada, només reproduïa monosíl·labs fent veure que estava en xoc, que no podia suportar de cap manera la mort del seu germà després de totes les desgràcies que li havien passat. Només deia:
—Que Déu el perdoni, que Déu el perdoni.
Uns mesos després, quan ja s'acostava la temporada en què els primers ametllers floreixen, la Lluïsa, asseguda al menjador de casa seva, acabava d'arribar de la capital de la comarca de veure el notari.
Va obrir la carpeta groguenca que tenia al davant fixant-se amb tots els ornaments que havia a la portada i el sonor nom del notari que hi figurava escrit en grans lletres. Llegia a poc a poc, regalant-se les paraules, com totes les finques passaven a ser de la seva propietat. Havia costat, però estava satisfeta, a la fi ho havia aconseguit. Déu la perdonaria per haver matat el seu nebot, era necessari per protegir el seu fill, ella i el seu marit mentre fossin vius.
El que desconeixia la dona era que havia lluitat tota la vida per fer-se amb les terres dels seus pares per gaudir-ne només uns minuts, ja que, asseguda a la taula, en el moment que va aixecar la vista per mirar el rellotge que marca el pas del temps, una punxada molt dolorosa en el cap, provocada per un coàgul que li rondava pel cos, li va arrabassar la vida de manera fulminant. El cap li va caure damunt els documents i pel nas sortia un fil de sang que mullava i feia malbé la feina de tota una vida.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: