la calaixera

És dissabte a la tarda.
Aquest matí, a classe, tenia com un goig interior de fi de setmana, de vetlla de festa. Com les alegres i repicadores campanes del poble anunciant la joia del diumenge. Sembla com si els dissabtes tinguessin més lluminositat, més brillantor, més color, més energia. més llibertat...Els professors em semblen més amables, més tolerants, menys fiscalitzadors. L'objectiu és arribar al migdia sense problemes...Arribar d'una festa a l'altre sense entrebancs. Voldria arrapar aquest present que esdevé sempre irrepenible i fugisser. Que sempre fos dissabte a la tarda. Aquest és un dels meus somnis. M'agrada rumiar fantasies barrejades de llegendes i històries que he sentit explicar. Hi afegeixo els meus fantasmes i les meves mentides, fins a perdrem en un mar d'idees confuses, on no sé que és cert i que és inventiva. Tant se val. És divertit barrejar la veritat, la mentida i la fantasia. És un cocktel que m'enriqueix. Els vells no són tant lliures per somiar desperts perquè tenen massa experiència. Maleït el dia que els savis t'ensenyen que la fantasia és una mentida. Maleït el dia que certs mestres et qualifiquen i defineixen el somni i la fantasia com a bona o dolenta. I maleït el dia que em volen reprimir el pensament alegre i lliure amb dogmatismes aliens.
Aquesta tarda oblidaré totes les pors de la setmana i jugaré tranquil com si no existissin els dilluns.
Després de dinar, he obert la calaixera isabelina de la meva mare, on hi guardo el tren elèctric desmuntat, i m'he posat a reconstruir-lo una altra vegada. És la meva hora...Tota la setmana esperant aquesta tarda...Estic sol al despatx del meu pare i sóc feliç, allà a terra, imaginant itineraris sempre nous. Avui hi posaré de tot...l'estació, els canvis d'agulla, els passos a nivell etc. La màquina que simula de propulsió a vapor, jo i els meus amics en diem un "tren de fum". És fabricat a Alemanya l'any 36. El varen portar els Reis de veritat, aquells que t'estimen. Els mags són les figures del pessebre més simpàtiques…tant diferents d'aquelles altres figures bíbliques, tant temibles, que t'expliquen a "doctrina". I que et diuen el que cal estimar...
Fou massa! No m'ho podia creure quan, el dia dels Reis, va aparèixer sota el mocador de fer farcells, una capsa groga amb el tren elèctric somiat. Aquell fet allargà la credibilitat en els d'orient…
Recordant aquell dia, encara recent en el record, i a mesura que anava afegint una via amb l'altre, com si fos ara mateix, allà per terra, per damunt de l'estora i per sota les cadires… i hi afegia aquell desviament tant complicat i aquell creuament de vies que permetia canviar el gir i sentit dels trens, i de suportar de tant en tant petites fiblades produïdes per fuites elèctriques inevitables… se m'anava refredant l'entusiasme, se'm gelaven les il·lusions de tants dies d'espera... M'avorria...Aquell muntatge no tenia sentit. No conduïa enlloc...Aquella tarda lluminosa començà a ennegrir-se. Sentí per primera vegada un buit… una profunda insatisfacció. Aquella situació em començà a preocupar. Tenia el tren a mig muntar i no tenia esma de continuar. Era com els adults que ja no poden jugar i que jo havia observat sempre amb estranyesa. Tenia 14 anys.
Doncs, no puc, em repetia una i altra vegada. Volia plorar i tampoc podia... Tant que ho havia fet tot sol en situacions complicades. Doncs ara, no podia ni jugar ni plorar. Havia perdut la infantesa...
Vaig plegar sense dir res a ningú. Vaig tornar aquell tren a la calaixera per darrera vegada. Tancar aquell calaix era tancar una etapa de la vida...De la meva...Per sempre.
Enric Cirici, març del 2005