La islàmica cairota

Jo no podia treure els ulls d'aquella musulmana amagada darrera els vels, la seva mirada era insistent i és creuava amb la meva que no podia desviar. No se el que va durar aquella compenetració de miratge tant a distancia física, intel·lectual com sense avenir, però ella devia sentir el mateix quan va corre el vel més amunt per reservar-se per a ella o qui sap qui una desconeguda intimitat. Devíem tenir una esgarrifança en deixar entreveure els secrets ancestrals de la seva cultura i costum i la meva. Jo també vaig desviar l'esguard d'un impossible i el vaig dirigir a tants de records de dones apassionants que han anat passant fugisserament en la meva vida. Totes han fet ferides que ha deixat senyal encara que algunes no han passat d'una contemplació platònica com aquella.
A l'hora de sopar hi havia la mateixa dona, encara més elegant, al menjador, i a més de renovar-me passions imaginàries, se m' obrí una absurda curiositat. Com menjaria amb el vel que en aquell moment quasi li arribava als ulls? Com més la mirava més amunt pujava aquella mig transparent tela que no deixava veure la totalitat d'una cara, que em figurava com les egípcies pintades a les tombes de Luxor, figures precioses d'ulls bells orientals allargassats que tant em fan perdre la flegma habitual.
Vaig acabar el meu sopar i vaig seguir demanant postres sense gana i no se quantes aigües de fonoll per fer temps i veure com menjaria aquella dona que ja m'imaginava com la favorita d'aquella nit. Es trauria el vel? Com menjaria? Podria veure la seva cara…? Jo esperava pacientment…
Va arribar el cambrer amb els plats que ella havia demanat. I jo impertinentment no deixava d'enfocar-la com un raig "lasser" d'aquests de moda. I ella se n'adonà…I no menjava.
Llavors jo per respecte al desconegut vaig abandonar el menjador i vaig aixecar-me, li vaig oferir un somriure de complicitat i vaig tornar al saló gran.
Enric Cirici