La Calaixera (secrets).

Feia anys que la Carlota es dedicava a restaurar mobles vells. Feia veritables obres d'art.

Algunes peces els hi encarregaven, d'altres les comprava o li donaven.

Al taller se li amuntegaven i quan tenia temps en buscava algun que li cridés l'atenció, i si dedicava amb cos i ànima.

Un bon dia, va optar per una vella calaixera que sempre havia estat allà, doncs s'havia quedat com a taller, la casa dels seus avis.

Abans de començar cada obra, la desmuntava i repassava de dalt a baix.

Quan va treure el primer calaix, ja es va adonar de que tenia una motllura cisellada a cada costat, diferent dels altres calaixos.

Quins detalls tan treballats i plens d'art, quins artistes es deia a ella mateixa. Quan de sobte es va adonar que semblaven tenir discontinuïtat amb la resta de la peça central i aquell calaix, tenia menys cabuda que els altres. Després de posar en pràctica tot el seu art i la seva força, va aconseguir que aquelles motllures cedissin, i un doble fons va sortir a la llum.

D'allà van aparèixer un feix de cartes engroguides que van copsar tota la seva atenció.

Un cop escampades, es va posar les ulleres per no perdre'n detall i va procedir a llegir les cartes, a mesura que les llegia, el paper s'anava esmicolant. Eren d'una trista història d'amor entre la seva àvia i un escriptor molt conegut, per això no diré el nom, la qual no es va poder dur a terme pel mal cap del meu besavi, que li va prohibir aquella relació, segons ell sense futur, amb un bohemi que no tenia on caure mort i mai seria ningú, fent-la una desgraciada tant que li va fer, ja que mai va poder oblidar-lo.

El secret de l'àvia va sortir a la llum, però mai vaig voler mostrar-ho a ningú, perquè si l'àvia ho hagués volgut dir, ja ho sabríem. Per tant aprofitant les últimes brases que cremaven a la llar de foc, ho vaig reduir a cendres