La caça del sàtir

Corria davant meu. Era l'hora vermella de la tarda, quan tota la sang s'aplega al ventre per fer l'amor o per matar. Corria cada cop més ràpid i es podia olorar la por que tenia, corria amb el cul pelut i les potes de cabra. Com més anava, més forta era la meva dèria i la meva ànsia d'esclafar-lo com qui esclafa un bolet rodó. Només érem ell i jo, entre el desert de runes, i així que m'hagués vist arrencava a córrer amb la seva covardia d'animal deforme de color de gos com fuig, fuig ben lluny que no em trobaràs.

A la fi li vaig posar la grapa al damunt: agafant-lo per les banyes, com s'arrenca una arrel o una mala herba, el vaig llevar de terra i li vaig ventar tres plantofades amb l'anell posat fins que va quedar estabornit i vés a saber si mort i tot. Era petit i rodanxó, i no es podia saber si encara li trontollaven els ulls o el pit li bategava, perquè tenia, me'n recordo vivament, el pit petit com un pollastre.

Me'l vaig endur al temple, i va ser la processó més heroica que es pugui imaginar, ell i jo, la víctima inconscient i el caçador erecte, coronat dels llaurers que fan olor de victòria sagrada, i si pares l'orella sents els tambors del cel, que aporrinen romans, bàrbars i croats, i els homes de la guerra de tots els temps. Com que sóc asmàtic de naixement panteixava horriblement, i dins la gola encara durava la lluita de l'home contra la bèstia. Però havia vençut.

L'escalinata va desplegar-se davant meu, era immensa i tenia fileres d'esgraons de marbre. A dalt de tot, passats els núvols i les aigües celestials, m'esperava l'altar, amb les estovalles nívies preparades pel sacrifici. El temple esperava el meu botí i m'apuntava amb la mà esquerra.

Al temple mai li havia dit ala ni mosca, ni li havia discutit cap de les seves ordres litúrgiques : m'esperava com sempre, amb la mà extesa i la cella atenta. Els déus volien que cremés els greixos del sàtir per calmar-los amb l'aroma de la immolació.

Però d'un cop de vent de primavera, amb la tarda tòrrida inflant les venes, amb les aurores de mora i magrana florint dins el cel de l'ànima, vaig cridar una blasfèmia gegant i donant mitja volta vaig escampar l'aire cames ajudeu-me.

Abans no vinguessin els arcàngels amb les seves llances, em vaig barrejar entre els boscos de l'Edèn, frescos i tupits com el primer dia. Collava ben fort el sàtir per les banyes, i ja sentia la seva carn alimentant la meva. Vaig donar voltes i voltes per marejar les legions celestials, i a la clariana més estranya de trobar vaig llançar la víctima i la vaig estendre en un pedrís.

Tenia el ventre tan impacient que no vaig parar l'ull si ja era ben mort o encara bellugava, però ja m'era igual: vaig desembeinar els ullals i allà, entre la molsa i la farigola, el vaig devorar amb ferocitat. Sé que era jo, perquè me'n recordo, però les dents afilades i els envits carnívors eren d'una bèstia fosca que portava dins i no coneixia, ho juro.

Quan va arribar Sant Miquel i els seus soldats transparents només van trobar els ossos i els tendons de la bestiola, confosos amb les banyes i les ungles de cabra. No m'han caçat mai: estic vivint proscrit, però tant me fa, perquè he desafiat els déus de marbre i me n'he sortit. Tenia gust de pollastre.