la barca de fusta

Un relat de: Coralina

El cotxe es va aturar al davant de casa meva. Van trucar a la porta. Vaig suspirar. Sabia perfectament qui era i no tenia gens de ganes d'anar amb ella. Vaig agafar, amb tristesa, les meves dues maletes i la motxilla. Ella ja hi era allà. Amb cara seriosa i posat de soldat. No em va ajudar amb el meu equipatge (propi d'ella) i el vaig ficar tota sola el maleter. Ja en el cotxe no vaig poder aturar l'impuls de mirar cap endarrera. Estava abandonant la que havia sigut la meva llar durant catorze anys. Una llàgrima solitària va sortir dels meus ulls.
"No! no vull plorar més" .Vaig dir-me a mi mateixa. Ja vaig plorar aquell dia a l'hospital, quan un metge es va aproximar al pare i a mi i, amb la veu tremolosa va dir "Hem fet tot el que hem pogut". Des d'aquell dia la mare no va tornar a obrir els ulls mai més. I també havia plorat moltíssim quan aquell dia que la mar estava agitada , uns pescadors van trobar "la Mireia" la barca del meu pare, que havia quedat destrossada per culpa de la tempesta:
-Ja hem arribat - Aquella veu em va despertar bruscament dels meus pensaments:
- Agafa les maletes i surt del cotxe - Aquella dona que em parlava amb veu enfadada era la meva tia paterna Carme, que feia molts anys que no veia i que s'havia convertit en la meva nova tutora des de la mort del pare. Vaig agafar el meu equipatge i vam entrar les dues a la casona freda i tenebrosa que s'havia convertit en la meva nova llar:
- La teva habitació és a dalt de tot a l'esquerra -Em va dir sense ni tan sols mirar-me i se'n va anar. Compungida, vaig mirar l'enorme escala de cargol que tenia que pujar, i em vaig sentir com es deu sentir una formiga quan té que enfilar-se a un arbre massa alt. Quan per fi vaig arribar a la meva habitació, esgotada, vaig estirar-me al meu nou llit sense poder-me moure. "Quantes coses que han passat aquestes setmanes". Vaig pensar. I vaig recordar amb enyorança la meva antiga habitació, des d'on sempre esperava l'arribada del meu pare amb "la Mireia" i els peixos que havia aconseguit pescar. Vaig recordar la cara del pare, els seus ulls verds com els meus, i els seus cabells castanys que es bellugaven continuament pel suau vent. Ja no vaig poder aguantar més. Vaig plorar i plorar fins que els ulls se'm van quedar petits i secs i el cap ja em donava voltes. Estava disgutada amb mi mateixa per ser incapaç de deixar de plorar . Vaig observar la meva nova habitació i els meus ulls es van aturar en el calendari de la paret. Quatre d'abril. L'aniversari del pare. "Si no hagués mort, ell estaria obrint ara mateix el meu regal". Vaig pensar i vaig treure un paquet, una mica arrugat, de la motxilla. Era una miniatura de fusta de la barca del pare. Havia estat setmanes fent-la. A dins hi havia posat una postal d'aniversari. "Si tan sols puguès donar-li ". Pensava. I en aquell moment vaig tenir una idea. Vaig agafar una jaqueta i el regal. Corrents, vaig sortir de la casa i me'n vaig anar en direcció al port. Era de nit i feia molt fred. Estava esgotada però vaig seguir corrent pel caminet de sorra fins que ja estava davant mateix del port. Amb delicadesa, vaig desembolicar el regal del pare i el vaig posar a l'aigua.
Sempre he tingut clar que l'ànima del pare no era pas en aquell taüt fosc sota terra on descansa el seu cos. Si no, a les profunditats d'aquell mar que tant s'estimava. I mentres veia com la barca desapareixia entre les aigües en la foscor de la nit. Anava murmurant les tres frases que havia escrit a la postal. "Feliç aniversari pare, feliç aniversari". Firmat."la Mireia , la teva filla".


Comentaris

  • crohnic | 21-07-2009 | Valoració: 9

    Un molt bon relat... però trist...
    Em sembla que tots, en més o menys ocasions, hem experimentat les sensacions de la protagonista... Hi ha situacions díficils d'acceptar, situacions que et canvien la vida, a vegades és difícil deixar-les en el passat i afrontar el present sense aquella nostàlgia malaltissa...

  • Un relat...[Ofensiu]
    Alexandre Roa Casellas | 21-07-2009 | Valoració: 10

    ...molt romàntic, original en la seva estructura. Romàntic sobretot per aquesta actitud de la seva protagonista, aquesta nostàlgia per tot allò que s'ha perdut, aquesta evasió d la realitat que li toca afrontar d'ara endevant...molt sovint ens sentim com aquest personatge i no som capaços de reconèixer-ho.

    Gràcies pel teu comentari. És cert: el terror és un gènere apassionant. Ho és sobretot perquè ens acosta a aquells aspectes més misteriosos de la realitat, aquells aspectes pels que ens sentim estranyament atrets, però qe són negatius. Suposo que per això gairebé totes les històries dels escriptors i cineastes es basen en els conflictes(de qualsevol tipus): perquè en els conflictes hi trobem aquesta certa atracció.

    Alexandre.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Coralina

Coralina

12 Relats

38 Comentaris

14357 Lectures

Valoració de l'autor: 9.77

Biografia:
25 de setembre del 91.


Bombolles de colors. Somnis de sucre. Rialles de vidre. Ulls de conte. Carícies de mel. Ocells de fusta. Paraules d'aigua. Mans d'escorça. Parpelles de sorra del mar negre. Somriures de lluna. Fulls de llibre. Cants de sabors; maduixa, chocolate. Cos de nina de pelfa. Cabells de rajos de sol. Danses de flors. Petons de més. Dies de cafè. Llavis de fruita. Llums de coloraines.