Poetes maleïts.

Escolto amb atenció les expressions del teu rostre, cautivat; tot el teu èsser parla sense la necessitat de cap veu que articuli paraules; t'observo, i em sento com quan era petit i la mare em llegia contes a vora el llit. Em sorprenc deixant-me meravellar com una criatura; de cop i volta em venen al cap imatges de camins tenyits de verd, o onades atesorant tresors dins de taps de vidre.

M'entristeix, però, que no poguis adonar-te de la magia que empresones dins teu:
Quan camines, fas música a cada pasa; a cada parpalleig esdevé una nova mirada, un nou color, un nou sabor; ets papallona groga en essència: més somni que real.

Potser un dia, perfí, deixarà de ploura dins teu. I podràs, llavors, obrir les parpelles i observar-te directament als ulls, escrutan-te'ls sense pors.

A vegades se'm fa díficil tenir el do de percebre la bellesa amagada dins de les ànimes d'aquells que han nascut poeta maleït...